dimecres, 2 d’abril de 2014

Més Poemes

Sincerament,
crec que no viuria
sense poder escriure
tots els versos incòmodes
que em ronden pel pensament.

Marc Freixas, 27 març 2014



No m'agrada rentar la roba a casa d'altri.
Estic en deute amb el món...,
he d'escombrar el passat
per netejar el present
i refer el futur.

Marc Freixas, 29 març 2014



Ets la lluna que remunta
paisatge enllà dels meus ulls,
que queda descoberta de cor
i es mescla amb el ferro rovellat
per entendre-ho tot sense manies,
sense cap mena de diferència estrambòtica.
Participes del fracàs,
et barreges amb la pau,
et disfresses d'amor
per remoure consciències
i desfàs antics vicis totalitaris
que desmantellen l'assassí de vida
per recrear la dignitat
tornant del fracàs experimentat
barrejant-ho tot de diferents colors
que troben, ara si, la pau eternament clara.
Ets la lluna que remunta
en versos que escric de realitats adverses...,
la lluna sense condició imposada,
el desig de la teva llum explosiva
que convoca l'arribada precisa de la revolució.

Marc Freixas, 30 març 2014



Et desintegres... sucumbeixes, ara,
que tens els peus atrapats amb filferros,
però només ara, instant perdut, ara,
que continues abaixant el cap i el cos,
que no hi pots fer res, ara, que tot et supera
i et vol més mal que cap altra cosa, ara,
sempre a la mateixa hora -aquesta hora d'ara-
i el mateix fracàs, la mateixa depressió dels dies...,
els mateixos polítics de sempre,
la mateixa banca vomitiva... el xou de sempre,
i llums i colors i pasta gansa pels de sempre,
i etcètera, etcètera, etcètera, etcètera,...
I no! que ja en tens prou,
que ara en aquest present
de l'hora d'ara mateix,
no et desintegres ni sucumbeixes,
que tens els peus amunt, t'enlaires
i respires oxigen pur, et fas fortament lliure
i arreles el compromís d'estendre vida
per tota la teva ràbia tornant-te fugaç,
com un estel que passa,
que et reconeix
i et deixa fer.

Marc Freixas, 31 març 2014



Si pogués acumular
tota la tendresa que hi ha
dins dels teus ulls marró/verd,
veuria només la bellesa
demanant a crits la llibertat, i tot
seria més calmat i etern
en el paisatge que proposes.

Marc Freixas, 1 abril 2014
--per al poemari inèdit "Dolça plenitud de tendresa--

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.