dijous, 30 de gener del 2014

Trenta de gener

Avui és dia trenta de gener.
És dia de qui sap quantes misèries
portes acumulades en el record i a la butxaca.
Demà, si tot va bé, si tens la sort de treballar,
hauries de rebre una compensació
per totes les hores que la teva esquena i el teu cos
suporta durament des que molt abans dels quinze
ja van assignar-te una feina dura i mal pagada.
Demà, si la sort de treballar
es va espatllar just en aquells moments
on tot anava explotant per culpa d'una crisi
que ni tu ni jo no vàrem provocar, i que de mica en mica
se t'ha posat descaradament a la pell i a les venes
i no hi ha manera de desenganxar-te'n
perquè vol ofegar-te sense pietat, demà, dic,
seràs un passejador malferit en plena guerra,
buscaràs aliments per als teus fills a les escombraries,
i només si en trobes prou per a ells, serà després
que et posaràs alguna cosa caducada a la boca
per tal de fer front a la necessitat bàsica de sobreviure,
encara que això comporti problemes de salut
perquè tot és un precipici, tot es qüestiona
i no hi ha manera de posar fre.
Avui és dia trenta de gener,
demà rebentarem de tanta imposició.
Serà demà passat
que tot haurà derivat en revolta necessària.

Marc Freixas,  30 gener 2014

dissabte, 25 de gener del 2014

Tot amb els teus dits

Se't resoldria sencer
un amor sense fissures,
sabent del cert, pel simple fet de ser,
que tot d'una, tot amb els teus dits
resseguiria amb fina traça
una línia sencera de tendresa
que s'escolaria fins per sempre més
dins la casa infinita i lluent dels teus ulls.
Com, si no és amb la teva mirada de pau?
Com, si no és amb la teva absoluta presència
de vida posada en el blau d'un cel
amb pinzellades indestriables de roig?

Marc Freixas, a 26 de gener de 2014

Entenc el teu paisatge...

Entenc el teu paisatge
com un riu d'aigua clara,
peixos robustos i liles, i pedres amples
ocupant espai als marges,
allà on la gespa verda brilla
i es posa dins dels teus ulls preciosos.
Ets la bellesa primera,
i et veig des del fons del mirall
reflectida en els arbres centenaris...,
perquè et veig
en la profunditat de mi mateix,
just on comença
el desig de viure dins teu,
i els arbres centenaris
són la convicció i la fermesa de tenir-te, justament,
per aquest desig irrefrenable de viure't intensament.

Marc Freixas 
--poema del 24 de gener de 2014--

divendres, 24 de gener del 2014

A Joan Vinyoli

--l'estic començant a llegir amb deteniment,
i no me n'he pogut estar de fer aquests versos--

Com quan prenem una medecina
per apaivagar el neguit
que provoca malestar en la salut,
Vinyoli em comença a recórrer per dins
i fa lloc a recer de la tendresa
per tal de convertir la seva màgia
en versos terriblement meravellosos
a cadascun dels poemes
que descobreixo a poc a poc.
No en sé prou
per definir tota la bellesa
que desprèn la seva necessària poesia,
però em permeto la llicència
d'escriure tot això per ell, just ara
que ja sé que mai més en podré prescindir.

Marc Freixas -poema del 23 de gener de 2014-

dimarts, 21 de gener del 2014

A Joan Margarit

Aquesta mort que escrius en cada vers
deu tenir llop a dins de l'ànima
i ens protegeix el cos per fer-nos vius.
Serem foc dins dels teus ulls
perquè tindrem una flama encesa
i portarem la seva força desmesurada
a tots els racons putrefactes de la memòria.
Triarem una llum plena de raó
que reivindiqui una solitud necessària
per fer front a moments tristos
on l'aprenentatge del dol i les desgràcies
siguin fruit de la pròpia reacció
dins de cada dona i de cada home.
Aquesta mort que escrius en cada vers
deu tenir llop a dins de l'ànima
i llum plena de raó
en el foc que ja som dins dels teus ulls.

Marc Freixas
--poema publicat a relatsencatala.cat
el dia tretze de desembre de dos mil onze--

dilluns, 20 de gener del 2014

Dies de vida no viscuda

Hi ha dies
que em llevo pel matí
pensant que la vida
ni tan sols és aprofitar
la plenitud dels instants.
Després
invoco a la consciència a venir
per si vol passejar dins meu
i treure'm del neguit insuportable
que s'instal·la a la ment com una llosa.
Són aquells dies pertorbadors,
que no cessen
en voler desestabilitzar
una pau interior del jo crític.
Perquè
aquesta pau interior del jo crític,
sé que és buscada desesperadament, i sé
que per més temps que passa,
sempre se'm fa estranya, i és
com si volgués contraposar
la raó del pes que ha de tenir
una lluita externa des de mi mateix
amb la raó del pes que ha de tenir
una lluita interna cap enfora.
Hi ha dies de vida no viscuda
que embruten els vidres entelats
d'aquella finestra que hi ha
a l'entrada de la llar,
just on comença l'habitació
que em porta a dormir cada nit.
I és això, aquest neguit de foscor
que sovint m'aparta de la son
perquè sé que hi ha dies
que em llevo pel matí
pensant que la vida
ni tan sols és aprofitar
la plenitud dels instants.
I només tinc una gran sort :
la de saber
que no tots els dies són així.

Marc Freixas, a vint de gener de dos mil catotrze

divendres, 17 de gener del 2014

Richard Bona a la manera de Roberto Iniesta d'Extremoduro -poema-

Hi ha alguna mena de similitud
entre el geni senegalès
i el Rober dels EXtremoduro.
És una aproximació
de dues músiques extraordinàries
que s'agafen sovint de la mà
per esdevenir melodia imperdible
quan la màgia recrea espais nous
en el moment exacte de crear melodies
a través d'inspiracions personals inigualables.
És aquella música
que és capaç de marcar territori
perquè gaudeix de segell propi
fora de qualsevol tendència :
al meu entendre,
música que prové del rock inevitable,
i és capaç de carregar-se el sistema
amb una crítica social gamberra
i molt poètica a la vegada, i s'alimenta
d'estils diversos, entre els quals
també hi apreciem el jazz, i és en aquí
on ratifico en el meu propi pensament,
que hi ha una similitud de gustos melòdics
entre el jazz fusionat de Richard Bona
i el rock transgressiu dels Extremoduro.
És música feta amb ànima.
Perquè són dues músiques
que disparen trets a gran velocitat
a tots els cors inquiets
que gosen escoltar
talents per gaudir.
Perquè tot això, tot aquest poema
és música incomparable, i és Richard Bona
a la manera de Roberto Iniesta d'Extremoduro.
Mai hagués pensat ni imaginat
que podria sorgir tanta màgia dels versos
per homenatjar de manera humil i sincera
aquestes monstruositats mundials dels nostres dies...,
i tenim sort
perquè en podem gaudir
sempre que ens doni la gana.
No hi ha volta de full
en voler allò que ja no se'ns pot escapar.

Marc Freixas, a disset de gener de dos mil catorze
---perquè la música mereix milions d'homenatges---
---escolteu aquesta cançó de Richard Bona
i després agafeu-ne alguna d'Extremoduro
i veureu que no hi ha diferència quan es tracta de monstres---


dimecres, 15 de gener del 2014

És en els teus ulls...

És en els teus ulls
de cos i marbre
i amor amb rostre,
que penetra el significat
de cada paraula amable
per endinsar la màgia del verb estimar
dins la teva boca en veu baixa...,
en silencis espaiosos
dins una buscada solitud
que troba l'amor ample en cada poema.
I és en els meus ulls
de cor i tendresa
i sensibilitat amb calma,
que palpo la realitat
de tenir-te entre les mans
i perdre'm pels llocs inconeguts
que encara no he tastat...,
pels llocs inacabables de la teva bellesa :
la vida que em queda
per aprendre a descobrir
tot allò que em falta de tu.

Marc Freixas, a quinze de gener de dos mil catorze
--per al poemari inèdit "Dolça plenitud de tendresa"--

divendres, 10 de gener del 2014

Cosiu-me

Cosiu-me les ferides
que encara passegen per les venes.
Acaricieu el bon desig
i permeteu-me un sospir sense angoixa
mentre caminem plegats, tots units
a paisatges on només s'hi entreveu
aquella felicitat de victòria
que desterra les tristeses dels vençuts
i conquereix el futur de nosaltres
per fer-nos arribar al cim més alt
tocant el cel amb les mans
i els ulls dins la terra.
Cosiu-me i protegiu-me.

Marc Freixas
-poema que tinc a les dades personals d'aquest bloc-
-no recordo la data, però no em preocupa si sé que em protegireu- 

dijous, 9 de gener del 2014

Et miren als ulls...

No poden suportar que diguem la veritat dels problemes reals que pateix la societat. I també n'hi ha d'altres que tampoc poden suportar que estimem la nostra terra i que la vulguem en llibertat. És per aquestes i altres coses que faig poemes. Perquè penso que és la millor manera que tinc per fer-ho arribar als possibles lectors.

 

Et miren als ulls
amb el foc encès ple de ràbia
perquè diuen que t'han vist
esmolant sentiments rebels
sota la pluja àcida d'un cel en ruïnes.
No volen entendre res
i busquen posar preu
a tota mort de cos que lluita...,
perquè busquen la mort inequívoca
de totes les ments
que saben dir, actuen per fer
i diuen la veritat del nostre temps
amb una intel·ligència real
que supera amb escreix
les expectatives dels que et miren
amb el foc encès de ràbia, que en el fons
és provocada per una impotència lògica
que sorgeix de la raó explícita
de qui diu les coses pel seu nom
i denuncia els problemes reals que pateix la societat.
Besaré la meva terra amb amor
per apaivagar una violència verbal innecessària...,
la besaré amb passió
per no haver de renunciar mai
a la pròpia integritat humana, i també
per declarar-me fidel
d'una pau que sempre he buscat.

Marc Freixas, a vuit de gener de dos mil catorze

divendres, 3 de gener del 2014

La delicadesa -un homenatge als cantautors--

La delicadesa
es perfila en la cançó d'autor
com a gran descobriment de tots els temps.
La veu de la realitat
és aquella crua experiència
de qui escriu com a poeta
i canta com a cantautor
amb una bellesa extrema
que ens posa la pell de gallina.
La delicadesa
és una crítica pura i sincera
de qualsevol estat en el que ens movem...,
és una crítica pura i dura
de qualsevol situació en la que ens trobem
perquè no hi ha res comparable
a escriure i cantar tot allò que vivim,
tot allò que volem i que sentim
a la pell que ens ocupa els nostres cossos.
La delicadesa
és una cançó atemporal, una història certa
que porta el nom d'algun cantautor
tatuat a les nostres entranyes.

Marc Freixas, a 3 de gener de 2014

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.