dijous, 9 de gener de 2014

Et miren als ulls...

No poden suportar que diguem la veritat dels problemes reals que pateix la societat. I també n'hi ha d'altres que tampoc poden suportar que estimem la nostra terra i que la vulguem en llibertat. És per aquestes i altres coses que faig poemes. Perquè penso que és la millor manera que tinc per fer-ho arribar als possibles lectors.

 

Et miren als ulls
amb el foc encès ple de ràbia
perquè diuen que t'han vist
esmolant sentiments rebels
sota la pluja àcida d'un cel en ruïnes.
No volen entendre res
i busquen posar preu
a tota mort de cos que lluita...,
perquè busquen la mort inequívoca
de totes les ments
que saben dir, actuen per fer
i diuen la veritat del nostre temps
amb una intel·ligència real
que supera amb escreix
les expectatives dels que et miren
amb el foc encès de ràbia, que en el fons
és provocada per una impotència lògica
que sorgeix de la raó explícita
de qui diu les coses pel seu nom
i denuncia els problemes reals que pateix la societat.
Besaré la meva terra amb amor
per apaivagar una violència verbal innecessària...,
la besaré amb passió
per no haver de renunciar mai
a la pròpia integritat humana, i també
per declarar-me fidel
d'una pau que sempre he buscat.

Marc Freixas, a vuit de gener de dos mil catorze

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.