diumenge, 29 de setembre del 2013

Poesia/realitat

Per uns, la poesia
és aquella força
que desprèn la bellesa
en qualsevol carrer a plena llum.
Per altres, la poesia
és aquella crueltat
que desprèn la foscor
en qualsevol carrer sense vida.
Per tant, queda clar
que el fet d'escriure versos
no implica necessàriament
copsar només un camí de roses...,
queda clar, doncs,
que tot esdevé amb sentit
quan la precisió de la realitat que ens envolta
és posada en pràctica
a través de la necessitat de fer justícia.

Marc Freixas, poema del vint-i-vuit de setembre de dos mil tretze

dijous, 26 de setembre del 2013

Poema d'infants

Teniu nens i nenes :
el món és vostre.
No ploreu per un dia sense somriures.
Escolteu l'aigua del mar, del riu i de la pluja
i beveu-ne si teniu una set d'infant,
que això us farà feliços per sempre.
No marxeu del meu costat,
que en la distància us podré veure
i agafaré ben fort les vostres mans
mentre imagino un somni dolç per fer-vos riure.
Teniu petits amics :
l'amor és vostre.
Estimeu i jugueu per ser estimats,
però no ploreu per un dia sense somriures.
Si voleu, podeu cantar-me una cançó
amb les vostres veus dolcíssimes
i porteu-les al meu espai,
que prou falta li fa la innocència!
Tanqueu-me els ulls
amb mans delicades d'infant
i passegeu-les arreu del món sencer,
que de mans com les vostres
de ben segur no n'hi ha enlloc.

Marc Freixas, a vint-i-sis de setembre de dos mil tretze

dimarts, 24 de setembre del 2013

Cantautors compromesos

Quan el so viatja per l'acord
se sent la melodia a flor de pell...,
i la vida es converteix en música
i la terra es protegeix amb notes.
Avui, el món que sempre he imaginat
s'omple de cançons plenes d'esperança
que sovint toquem just quan el so viatja
gaudint de cada tonada rebel
que fa vibrar-nos la pell.
Amb els ulls
toquem la bellesa necessària
que passeja per un passatge, i se'ns fa present
cada acord que sentim a flor de pell
en la música i amb totes les notes.
Perquè tot serà possible
cada cop que el so viatgi...,
i tot serà més nostre cada dia
perquè hi ha una part important de cantautors
que per sort pertanyen a la nostra identitat.

Marc Freixas, a vint-i-quatre de setembre de dos mil tretze

diumenge, 22 de setembre del 2013

Orella morta

Volies parlar de receptes
i et van portar un plat de pastilles.
No van entendre
que desitjaves canviar el món
i que preferies un plat de sopa ben feta...,
i per no entendre,
no van voler escoltar
ni el teu entusiasme
ni la teva valentia.
No van parar l'orella, i semblava
que tots la tenien escapçada.
Diria
que la tenien tan escapçada
que fins i tot el gat -que ja és dir!-
ara ja s'atrevia
a menjar-los l'orella sencera.

Marc Freixas, a vint-i-un de setembre del dos mil tretze

dijous, 19 de setembre del 2013

Pensaments d'inspiració

Tinc el dibuix d'una imatge
per uns ulls ansiosos de veure la bellesa.
Hi ha moments
per a tots els espais que et vull fer en vers.
Tinc en la promesa un desig :
desig de fer possible una il·lusió
per poder viure en llibertat.
Tinc, malgrat tot,
el problema de conviure amb la tremenda angoixa
d'una timidesa que em posa difícil molt sovint
el fet de parlar davant dels altres
amb la tranquil·litat volguda, i tant és així, i per això,
que et faig saber a través de les paraules, que tinc
-malgrat tenir aquestes dèries indesitjables-
un poema que t'escric sense final, i que em serveix
per expressar sentiments molt ben guardats
que deixaré sense manies
a persones com tu,
a lectors infatigables,
a gent de prop i de lluny, i també
a possibles literatures casuals, d'aquelles
que creia que mai abastaria amb la mirada.
Desgranarem junts,
de mica en mica, però sense descans,
a tots i cadascun dels pensaments de la pròpia inspiració.
Tant és així, i per això,
que tinc tot el què tinc
i ja és molt!

Marc Freixas, a dinou de setembre de dos mil tretze

dimecres, 18 de setembre del 2013

A cada cos

Tenim les mans
plenes de tendresa, i els peus
plens de petjades, i el cor
ple d'amor, i el cos
ple de llibertat... i la boca
plena de somriures, i la vida
plena de puresa, i per tant,
no ens cal fer mala cara
perquè és temps de regalar els ulls
a la bellesa d'algun quadre,
i és temps de dir paraules
que s'escriuen abraçades
a l'amor amb un pinzell.
Ara tot esdevé color, i tot
és un somni que haurem de fer
sense perdre ni un instant d'esperança...,
haurem de fer saber a tothom
que portarem la bellesa d'algun quadre
fins a trobar el paisatge somiat a cada cos.

Marc Freixas, a divuit de setembre de dos mil tretze

dimarts, 17 de setembre del 2013

Com t'ho podria dir...

Com t'ho podria dir
per no caure en el parany
del mal terrible que ens fa de temps enllà!
Sense calze, i amb una sang
que no és cristiana, però que és ben catalana!
Reconeixerem el camí pla de la victòria,
tal volta
alliberada de les antigues batalles...,
tanmateix
m'allunyo per camins estables
de la pròpia coneixença poètica del carrer.

Marc Freixas, a disset de setembre de dos mil tretze

dissabte, 14 de setembre del 2013

Torno a recordar

--un poema del dos mil quatre que recorda--


Torno a recordar aquelles gotes de pluja de novembre com si fos ahir.
Torno a recordar aquella tarda que portava recolzada al braç en Miquel Martí i Pol, mentre plàcidament llegia unes línies poètiques de "bellíssims" versos en el llibre de les seves solituds.
Torno a recordar aquell sucre dolç de l'amor que he pogut assaborir en els llavis tendres de la meva estimada companya de trajecte amorós i sempre sincer.
Torno a recordar aquelles branques nues que un dia vaig composar per apaivagar el patiment de la vida... torno a recordar el temps d'un poeta de referència que m'ocupa les hores d'una bona lectura poètica actual i moderna : recordo a Sergi Yagüe i Garcia.
I també torno a recordar el poema que dibuixa amb les paraules al poeta, i al poeta que dibuixa amb les paraules el seu vers a cada instant : recordo a l'amic Vicenç Ambrós i Besa.
Torno a recordar aquella pell que vesteixo amb les meves mans quan t'acaricio el cos sencer.
Torno a recordar aquell passar per tot arreu on em sigui possible.
Torno a recordar la llibertat que sento quan escric allò que vull enviar amb un missatge sempre poètic.
I torno a recordar el meu cor bategant amb força per uns Països Catalans que vull ben lliures i ben dignes i orgullosos de ser i existir.
Torno a recordar el naixement d'una nena amb ulls blaus que em té tot encisat... meravellat per la seva llestesa i bocabadat per la bellesa que desprèn el seu somriure.
Torno a recordar el llarg camí d'escriure que encara em queda per fer.
Torno a recordar a Pablo Neruda i el seu nom autèntic : Neftalí Ricardo Reyes Basoalte, que va néixer a Parral (Xile) el dotze de juliol de mil nou-cents quatre, i que em nego rotundament a recordar mort, i per tant, el guardo sempre viu a la meva memòria per mantenir-me ferm al seu costat eternament... -i és que em torno a recordar del nom legal de Pablo Neruda quan aquest ho va ser, i em recordo encara més d'aquestes paraules que va escriure : "Puedo escribir los versos más tristes esta noche".
I em torno a recordar de tu que sempre em llegeixes...,
gràcies per recordar-te de mi.

Marc Freixas, a cinc de novembre de dos mil quatre

dissabte, 7 de setembre del 2013

Cadena Humana

El somni
és creure en la llibertat,
conquerir la Lluna, l'univers.
El somni
és definir tot l'espai del temps
a través de la paraula rebel
feta d'un amor que vessa pau...,
és el significat inequívoc de mans entrellaçades
que miren de reüll aquell sostre inaccessible,
aquella prohibició de fa tants anys
que haurem de saber trencar
amb tots els ulls de la cadena.
I després
tot serà nou
per fer flama nova...,
serà després
que tot esdevindrà futur
i tindrem una bella obligació :
conquerir la Lluna, l'univers...,
conquerir a flor de pell els Països Catalans.

Marc Freixas, a set de setembre de dos mil tretze

dimecres, 4 de setembre del 2013

Queia la pedra...

Queia la pedra de la teva boca
damunt la tarda aspra de dies incerts, i al mateix temps
rodolaves dins la llengua del món, i semblaves
una muntanya infinita de tristesa insuperable.
Malgrat tot, continues preciosa, pacient,
calmada i plena d'una dolça raó
per viure allò que et queda de llibertat, i saber
que el somni de la teva boca
és rodolar dins la llengua del món
amb el somriure etern i plàcid
i amb la tarda agradable de dies sorollosos i rebels
fent de la pedra que cau una mel que raja i es diu amor.

Marc Freixas, a quatre de setembre de dos mil tretze

dimarts, 3 de setembre del 2013

El cor...

El cor
té les arrels clavades a la terra.

El dia
sempre es lleva amb curiositat d'observar...,
contempla
el soroll brut de motor que fa una moto, i tot seguit
es concentra minuciosament en el batec continuat
de les hores que marca el rellotge a la paret.
Tot ho mira amb els seus ulls inquiets, plens d'impaciència.
Talment
és com si tot li arribés de nou...,
com si tot això del dia, el soroll brut i les hores
fos una descoberta científica històrica.

El cor, que té les arrels clavades a la terra,
això ja ho sap i mai s'ha preocupat d'aquests foteses.
Perquè el cor
treballa vint-i-quatre hores seguides,
mai descansa, però no es queixa,
treu la cara i creix per dins
i mou els fils entortolligats de les artèries...,
sovint mou els fils
d'un laberint anomenat vida

Marc Freixas, a dos de setembre de dos mil tretze

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.