dilluns, 23 de maig de 2016

La possibilitat de créixer fora...

La possibilitat de créixer fora de nosaltres mateixos,
ve donada per l'alt grau de física quàntica
que portem endinsat dins de l'extens Univers.
Vivim, com la dona de Mart,
en un cos que no té importància,
que només serveix per tenir-nos distrets,
que res ens resoldria si el necessitéssim.
Prefereixo descobrir, a poc a poc,
aquesta immensa humanitat que em toca viure,
que no és de ferro tristament rovellat
ni de plàstic fet malbé per la misèria,
sinó que és d'una suposada intel·ligència extraterrestre.
Perquè res és impossible si les vides són eternes...,
perquè no hi ha prova definitiva que ho desmenteixi,
ni científics posant la mà al foc per cremar-se,
ni governs predisposats a fer servir la raó de ser
per preparar la veritable essència de la nostra història.
No hi ha capacitat de reacció, ningú ho sabria defensar...,
i ho som tot perquè només som aigua pura i líquida i transparent,
i ben mirat, tampoc ens caldria haver de posar nom a totes les coses.
I ho som tot perquè només som això :
aigua pura i líquida i transparent,
i malgrat algú vulgui fer-nos creure el contrari,
també som tot l'amor que tot ho estima eternament.
Marc Freixas, 23 maig 2016
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.