dimecres, 11 de juliol de 2012

I si comencem a mirar el món amb els seus ulls?

AMB ULLS DE DONA

Estrenyeu-me les amistats
fins a la medul·la de les ments estimades.
Exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
alguna innocència dec tenir dins meu,
ara que fa temps que sóc home
i la mare va fer sortir aquell nadó que ja no sóc.
Tot i així,
voldria ser cordó umbilical del temps
i respirar els oxígens purs
dels primers minuts de vida,
les primeres besades de l'amor novell...,
els noms i cognoms del cos protector
en aquella pell que va fer suau el tacte inicial
de llavis i mans a flor de rostre finíssim,
embalsamats entre llàgrimes d'emoció
i somriures de plena sinceritat... plàcids i humils.
Estrenyeu-me les amistats,
exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
vull ser la mare que fa sortir el nadó de dins.
Vull ser el pare
que tot ho veu a través d'ulls de dona
i després ho explica a les amistats
fent arribar aquelles seves llàgrimes d'emoció
fins a la medul·la de totes les ments estimades.

Marc Freixas, a onze de juliol de dos mil dotze

2 comentaris:

  1. bé marc, parles de la puresa, amb el teu estil inconfusible, amb la força del teu pensament

    felicitats, et segueixo amic

    joan

    ResponElimina
  2. D'una dolcesa...
    Salut!

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.