dimarts, 22 d’octubre de 2013

Al meu pare

Ets el cos de fusta
damunt la tassa de cafè
que has begut tendrament d'un sol glop...,
ets el taller, el martell, el ribot
que frisa per deixar sense esquerdes
una porta oberta de proporcions exagerades.
La teva consciència
és la casa infinita contemporània
que ratlla la perfecció justa
després de fer art amb les mans
mentre enllesteixes cada feina...,
consciència de treballar amb amor
durant tota una vida sencera
dins el cos de fusta ferm, i ara
tornes a fer un cafè
perquè preval la calma
i repasses sense pressa
tota mena d'experiències.

Marc Freixas, a vint-i-dos d'octubre de dos mil tretze

1 comentari:

  1. preciòs, i molt encertat degut a la feina que el teu pare un dia va escullir

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.