dimarts, 2 de febrer de 2016

Reflexions dos punt zero

La meravella és mirar un cel de nit estrellat, i saber que la bellesa dels dies es manifesta constantment en la plena calma que sentim quan disposem els nostres ulls a l'univers infinitament inabastable, desmesurat, intens, enigmàtic i real. Vivim la vida per tota aquesta màgia inigualable, i la veritable raó de l'amor recau en la curiositat inmensa d'allò que encara desconeixem, perquè, malgrat tot, som aigua i vent, aire i pols, cor i amor, paraula i poema.

Marc Freixas, 18 gener 2016

Ho som tot! Només hem de doblegar el temps i viatjar a través d'algun forat de cuc. El passat ja no
existeix, el present és important i el futur ho serà més. Som univers! Tenim una ment privilegiada, tenim al noste abast una vida emocional per descobrir-ho tot.

Marc Freixas, 20 gener 2016

Viure per escriure?
Escriure per viure?
Tan sols això, escriure,
fer paraules, posar-les a l'abast de tothom,
sense prejudicis ni cap por sense sentit,
i només amb el sentit comú del principi poètic,
la sensibilitat fonamentada en carrers diversos,
en versos diferents, agrupats com la bona gent,
en una plaça de qualsevol mercat,
a casa teva o a la meva... -si, tan sols això, escriure,
dir el què pensem quan escrivim en solitud,
donar-ho quan ho publiquem a peu de guerra,
a qualsevol escenari, sigui on sigui, ho reonec.
Com quan en Carles Rebassa m'ho va fer entendre,
i em va dir que publicava cada vegada que llegia en públic.
Vaig entendre, des d'aleshores, que no tot està perdut,
que encara queda molta vida per escriure, que visc,
que encara queda molta escriptura per viure,
que tot depèn de tot, i de tu, i de tu i de l'altra.
Som el què som perquè escrivim el què volem.


Marc Freixas, 21 gener 2016

Els ulls li brillaven
perquè deia que la bellesa
venia de les paraules imprecises.
I venia el poema nu
amb la predisposició inalterable.

Marc Freixas, 25 gener 2016

I potser, l'amor, sigui la medecina més preuada de l'ésser humà, però també, la que de tant en tant, sigui com un caramel que ens agrada, que amb excés ens pot ferir per dins, i ens pot matar a poc a poc, sense adonar-nos de res fins que ja és massa tard. Crec fermament en l'amor, però la consciència em diu que he d'aprendre a estimar de diverses maneres, i no només d'una sola manera. He d'aprendre a entendre que tot es transforma, i que les persones que més estimem, també les podem estimar i cuidar d'una manera nova i diferent. Potser això, amb una mica de sort, també farà possible una estimació llarga i eterna en el temps físic que vivim.

Marc Freixas, 27 gener 2016

És obvi que el temps és relatiu, que la vida és un camí llarg de pensaments diversos, i que la paraula forma part d'aquest paisatge, que, tanmateix, és atemporal. És del tot comprensible entendre que res és el què sembla, que les coses són com són perquè cada persona és com és, i que per més que ens entestem a tenir la raó amb allò que sovint afirmem, potser resulta que la raó és de tot un conjunt de moviments socials, que són el motor necessari d'allò que acabarà configurant la raó de tot el què afirmem com a camí llarg de vida. És obvi que la paraula, afirmativament, forma part d'aquest paisatge atemporal.

Marc Freixas, 28 gener 2016

No en sé el motiu exacte, però sempre tinc ganes d'escriure perquè vull escriure. Fins i tot quan no tinc res de nou per dir, també vull escriure, encara que sigui per escriure que no sé què puc escriure. De fet, aquest, és un plaer tant gran i tant immens, que mai em falta la gana per escriure pel simple fet d'escriure. No fa pas nosa escriure! És molt necessari escriure! No podria viure sense escriure! No sé pas què faria sense poder escriure! Quin plaer més gran i més immens i més necessari aquest d'escriure! Quina bogeria més maca aquesta d'escriure! No hi ha res comparable a escriure! Quines ganes que tinc d'escriure! I si algun dia he de morir, m'agradaria fer-ho escrivint. Mentrestant, viuré escrivint per viure amb tot el què m'envolta. Salut i escriptura!

Marc Freixas, 31 gener 2016

I la maduresa del temps, la gran maduresa dels anys! I els dies, la gran necessitat de madurar els poemes, de dir les paraules que recorden, de fer versos de les coses. La maduresa de crear la fàbrica més poètica i productiva!

Marc Freixas, 1 febrer 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.