I arriba, de cop...

I arriba, de cop, com si fos per art de màgia,
aquella alta i volguda responsabilitat,
aquell tros de tu que et fa sencera,
que descriu, inequívocament, la raó particular
de qui sap que la lluita és constant i necessària
just a l'hora precisa de refer la paraula "humanitat"...,
de refer-la a través d'una implicació extraordinària
sabent que la millor manera de curar la salut
és estudiant-la a fons, des de les arrels més profundes,
des del lloc on ho fa la valentia més sàvia de qui aconsella,
i de qui torna a saber curar la salut, definitivament,
d'una manera nova, precisa, elegant i diferent.

Marc Freixas, poema del 28 de juny del 2016

---poema per a Mireia Sensarrich---

Crema la llengua de foc...

En un primer instant,
crema la llengua de foc del dia a dia,
però després, amb tanta potència acumulada,
torna la roda que brilla pura, sense esquerdes...,
i torna pels límits desconeguts, 
irrefrenable de vida pleníssima,
com si es tractés d'un huracà positiu
d'incontrolable força descomunal
per on surt la suma que suma
i ens desfà d'allò que ens vol restar.
Torna la roda, calmada.
I torna la vida, que brilla pura per tu.

Marc Freixas, 23 juny 2016

Li deien...

Li deien
que llegís detingudament la paraula "amor".
Li comentaven, amb molta paciència,
que no calia fer-ne gaire rebombori,
que ja notaven la tendresa que desbordava.
Se sentien infinitament atrets
per la seva enorme manera d'estimar.
Tot i així, insistien, i li demanaven
que mai deixés de llegir la paraula "amor".

Marc Freixas, 11 juny 2016

Escola Garcia Fossas - Igualada - Poesia

De tant en tant, a l'Escola Garcia Fossas d'Igualada s'hi fa poesia, i els nens et miren amb un somriure que t'eixampla el cor, i t'escolten amb una atenció sorprenent, i t'expliquen que també volen fer llibres de poemes, i de dibuixos, i de fotografies, i acaben entenent que tot allò que els envolta també és poesia, i saben més bé que ningú que els somnis es poden fer realitat quan hi posen els cinc sentits, i em diuen que ara ja saben que els cantautors són poetes que fan cançons, i em fan saber de primera mà, que ara ja entenen què vol dir això de fer de poeta de carrer, i que troben molt interessant això de posar-se al costat de la pissarra per llegir un poema, i diuen, també, que demà ens tornarem a veure, que ja em diran "hola", i que volen saber com ha anat a l'altra part de la classe de segon de primària, i que sobretot els faci saber com n'és d'important això de la poesia! Jo, per la meva banda, només puc tornar els seus somriures que t'eixamplen el cor, amb un altre somriure que eixampli els seus cors, i que agraeixo la seva immensa felicitat, i que me'ls estimo infinitament, i vull que sàpiguen, que gràcies a tots ells, tenim un futur esplèndid perquè ja saben que ningú pot posar traves als seus somnis. Noies, nois : -moltíssimes gràcies per ensenyar-me un munt de coses a través de tot el què m'heu dit avui!!!! -moltíssimes gràcies per ser tant valents i llegir poemes en veu alta!!! Ah, si, per cert, teniu raó! em dieu que demà ja ens tornarem a veure! -i tant!!!! -no patiu, ja us faré saber com ha anat a l'altra part de la classe!!!! Una forta abraçada "nanus"!!!!
Marc Freixas, 2 juny 2016

Web de l'escola :
Escola Garcia Fossas

Foto de l'escola :

"El callat"...

"El callat"
és un Vinyoli de pròleg
després de llegir-lo intensament.
M'enamora el poeta
que hi ha darrera els versos...,
que la bellesa no renyeix per cap vestit,
ni per com basteix cada paraula
mentre passejo amb el "com ho diu"
i amb el sentit primari de les construccions,
innegablement primitives, nues,
ordenades i gens destraleres.
Només així, en la seva poesia,
trobarem la definició més encertada pels poetes...,
finalment, la definició més pura i tendra,
la més salvatgement entenedora.

Marc Freixas, 29 maig 2016

La possibilitat de créixer fora...

La possibilitat de créixer fora de nosaltres mateixos,
ve donada per l'alt grau de física quàntica
que portem endinsat dins de l'extens Univers.
Vivim, com la dona de Mart,
en un cos que no té importància,
que només serveix per tenir-nos distrets,
que res ens resoldria si el necessitéssim.
Prefereixo descobrir, a poc a poc,
aquesta immensa humanitat que em toca viure,
que no és de ferro tristament rovellat
ni de plàstic fet malbé per la misèria,
sinó que és d'una suposada intel·ligència extraterrestre.
Perquè res és impossible si les vides són eternes...,
perquè no hi ha prova definitiva que ho desmenteixi,
ni científics posant la mà al foc per cremar-se,
ni governs predisposats a fer servir la raó de ser
per preparar la veritable essència de la nostra història.
No hi ha capacitat de reacció, ningú ho sabria defensar...,
i ho som tot perquè només som aigua pura i líquida i transparent,
i ben mirat, tampoc ens caldria haver de posar nom a totes les coses.
I ho som tot perquè només som això :
aigua pura i líquida i transparent,
i malgrat algú vulgui fer-nos creure el contrari,
també som tot l'amor que tot ho estima eternament.

Marc Freixas, 23 maig 2016
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---

Cuida la paraula...

Cuida la paraula a la teva manera
i prescindeix de les falses esperances
de qui no accepta la diferència
d'una poesia de carrer imprescindible.
Protegeix-te dels amors impossibles...,
protegeix la paraula més teva
des del far lluminós més potent i autèntic.
Estima el poema sense imposicions, i així,
el gènere poètic, amable, sincer i humil,
serà compensat pel foc ardent de la cultura.
Ho recordes?
Recordes aquell amor?
Recordes com va desaparèixer el silenci?

Marc Freixas, 18 maig 2016