dilluns, 11 de novembre de 2013

Encara avui Miquel...

Encara avui Miquel
ens fan falta els teus versos
per tornar a dir la teva veu,
fer-la néixer de nou en tots nosaltres...,
saber-nos els teus fills,
encomanar l'amor
en el vent de les teves paraules
perquè tot recau en tu,
en la mirada oberta dels teus ulls fins l'infinit.
I jo, Miquel,
en aquesta part del temps que em toca de viure,
vull dir-te
que encara avui i sempre
la teva obra se m'enganxa per dins del cos,
i fins i tot a la sang poètica
que em corre per dins de les venes,
sé que hi ha el record de tu, perdurable, etern,
que passeja i m'acompanya
en aquest nostre gran i llarg camí d'escriure.
Em deies mentre et llegia
que tot era fictici
en el teu llibre de les solituds,
i creu-me si et dic
que encara tot ho continua essent
perquè ja sabem
que quan vinguin els nous humans,
els que ens substituiran a mi i a tots els altres
-vull dir a tots els que encara som vius-
faran la mirada perduda com nosaltres,
i sabran que els que vinguin després d'ells
també seguiran amb la mateixa roda giratòria de les coses...,
amb un no parar que no té aturador
si no és que arriba la genialitat
d'una nova fornada de gent
amb el cap ben alt i clar
que sàpiguen transgredir
i transformar aquesta societat actual
cap a una autèntica revolució de canvis i projectes
que ens portin a viure tots plegats com ens mereixem.
Miquel,
jo també somio
amb uns Països Catalans ben lliures,
i haurem de pensar
que encara tot és possible
i tenim el dret
a seguir exigint el que ens pertoca.
Encara avui
ens fan falta els teus versos
per tornar a dir la teva veu,
fer-la néixer de nou
i fer-la créixer en tots nosaltres
i en aquesta part del temps que ens toca de viure.
Perquè vull dir-te ara, que avui i sempre
la teva obra se m'enganxa per dins del cos.

Marc Freixas, poema revisat a dia onze de novembre de dos mil tretze

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.