dijous, 14 de juliol de 2016

Podríem esperar a créixer...

Podríem esperar a créixer
vora la rosada d'un ventre encès
que porta vida des dels incicis de l'existència.
També podríem posar-nos a parlar
de la tendresa que provoquen les paraules
després de l'esclat d'emocions incontrolables...,
i després, fins i tot, de les explosions d'alegria
que barreja els instints de la creació
amb la necessitat de protegir-nos
en aquella abraçada infinita de l'amor,
de quan la mare petoneja la petita bellesa
que més tard es farà immensament gran,
i serà plena d'una humanitat líquida,
oceànicament imprescindible.
Podríem esperar a créixer
amb totes aquestes coses precioses
lligades al ventre encès de la vida d'una mare.
Marc Freixas, 14 juliol 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.