dilluns, 16 de desembre de 2013

Un parell de poemes

Regala'm el vers de l'esperança.
Dóna'm el verd de tota una vida
i un roig ple de País.
Escriu el teu preciós nom
a la pell dels desitjos més preuats...,
escriu a la taula dels meus poemes
que la tinta del teu cos precís
és la vida inacabable de l'amor
i la font inesgotable de la tendresa.
Malgrat tots els entrebancs,
estima'm sense fi, i fes-ho
amb aquella eternitat perdurable
de saber que les coses complicades
mai faran malbé la nostra fidelitat encesa.
Finalment, la senzillesa de tot
recau en la realitat immensa de nosaltres :
la sensibilitat de dir-nos la veritat,
estimar-nos plenament
sense retreure'ns cap disgust
perquè tot s'ha fet
sense voluntat de fer-nos mal.

Marc Freixas, a catorze de desembre de dos mil tretze
--per al poemari inèdit "Dolça plenitud de tendresa"--


Ens arriba de nou la foscor,
ara que la nit es comença a presentar.
-Com et dius?-
M'ho has preguntat a mi, que no tinc resposta...,
i m'amenaces amb un sucre tan dolç,
que només tinc un somriure poc amic per a tu.
Em quedaré quiet, en silenci.
Ho faré
perquè entenguis
la meva solitud necessària...,
perquè entenguis
la meva necessitat incisiva
de quan busco el plaer d'escriure
i arribar fins a tu per transgredir la vida.
Arribar fins a tu
amb el poema nu, el vers lliure
i la font de la pròpia inspiració.

Marc Freixas, a quinze de desembre de dos mil tretze
--per al poemari inèdit "Dolça plenitud de tendresa"--

1 comentari:

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.