dimarts, 27 de novembre del 2012

Del poemari inèdit "Dolça Plenitud de Tendresa"

....--a vint-i-set de novembre de dos mil dotze...--

---aquest és un poemari carregat de romanticisme, intimitat i molta tendresa, on la sensibilitat diria que n'és el seu eix principal--dedicat de manera molt especial a la meva dona, amiga i companya de trajecte sentimental... a la meva estimada Lourdes, a la dona que m'ha fet trobar el lloc per fer-hi cabre l'amor indestructible-----També presentat al darrer Premi de Poesia Joan Llacuna 2012, a la meva ciutat, a Igualada on fa molts anys que hi tinc instal·lada la pròpia vida-----

El poemari consta de trenta-cinc poemes escrits a flor de pell, allà on la plenitud de la tendresa és ben dolça, i aquí en teniu el primer :



Regalima del teu ventre

el nèctar més pur de la paraula.

Hem sembrat les llavors del futur

sabent que els camins no són fàcils.

Tenim l'amor a les mans d'un bell paisatge

que dibuixem amb la bellesa del cor per estimar-nos...,

hem arribat a l'infinit dels desitjos

i volem seguir somiant sense condicions.


Marc Freixas, a dimarts vint-i-set de novembre de dos mil dotze--en vull deixar constància dins del meu bloc

diumenge, 11 de novembre del 2012

Miquel Martí i Pol

---Som onze de novembre de dos mil dotze---

Miquel Martí i Pol



Avui fa nou anys de la mort de Miquel Martí i Pol, i amb el respecte que mereix el seu geni poètic, i de manera molt humil, ja fa uns quants anys que li vaig fer aquest poema. En la seva poesia hi recau tota la meva admiració vers la força
de l'amor que sento per ell i la seva obra, i quan escric, sempre tinc present la seva veu dins meu perquè el seu record és etern per tots els dies.
Estimo Miquel Martí i Pol, estimo la seva poesia, la seva història i el seu talent innegable per a molts---i m'hi sento plenament identificat---

LLARG POEMA DEDICAT A MIQUEL MARTÍ I POL

Posat dempeus amb els colzes damunt la taula, penso;
crido com en un buit de precipici infinit,
impotent i dolgut per la teva sobtada desaparició.

Et recordo paraules teves;
paraules al vent que també són del poble,
com si la distància fos tocada per un vers teu,
que viu dins del meu cor prop de la gent,
vora la terra de casa nostra.

Perdura el poema ben tendre com a tu t'agrada;
un poema que canta molt sovint,
i acaba essent cançó.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor,
és el record que sosté la teva absència d'enyor;
et llegeixo i t'he llegit,
i et rellegiré cadascun dels teus poemes,
per seguir el rastre que deixes amb el teu llegat.

Altre cop ets tu,
i tant hi fa mentre siguis tu;
doncs ets el prodigi,
que m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor;
la quietud perduda de tots els poemes que has deixat escrits,
en aquest llibre que ara puc tocar amb les meves mans.

Altre cop ets tu,
qui m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

Aquest espai,
és la llum que viu dins del meu cor;
la flama encesa per sempre en la dolça tendresa,
la vida mateixa que m'ensenya els teus poemes:
un per un,
lletra per lletra,
vers per vers...

Aquest espai,
s'omple de tu en tota la seva esplendor,
sense negar-me cap dels teus desitjos i delits,
per satisfer els meus ulls, embadalits,
amb les teves creacions poètiques.

Sóc ullprès dels teus poemes;
m'inscric com a lector del teu talent,
i em refaig a cada instant,
mentre reservo el dret a llegir-te, lliurement.

Fas el moment tendre,
les paraules fàcils i els dies agradables;
et cobreixo de tot jo per guardar un trosset de tu,
i acomplir una mica del meu somni.

Quedarà el record perdurable en ment;
restarem pendents de tu,
i pendents de retornar-te el silenci que escoltaves,
quan sol a la teva cambra
escrivies els poemes que ara i avui i sempre formaran
part de la nostra història.

--poema que també trobareu dins "El llarg camí d'escriure", primer poemari que vaig tenir la sort de publicar--
http://www.locantich.cat/2011/01/llarg-poema-dedicat-miquel-marti-i-pol.html

Miquel Martí i Pol

dijous, 8 de novembre del 2012

Poema sense mort

Avui és dia vuit de novembre de dos mil dotze,
i fa bon dia.

---hi ha poemes que passegen pels llocs sense dir res, i n'hi ha d'altres que no volen morir mai!!!---

Ara torno a escriure per entremig de la fermesa i els sentits.
Transito per la llum de cada vers...
tanmateix passejo pel fil més fi de la bellesa i el fracàs,
per on delimita la bogeria de la creació.
Creuarem el paisatge
fins a conèixer els noms de cada verd,
aconseguir rodejar el fruit de tots els arbres...
escriure el pas del temps, els anys de vida :
la memòria que ens ha fet madurs de pensament.
Ara torno a refer el crit de tots els amors vius
perquè no quedi cap mort dins de nosaltres i de mi.
Tan sols el record agradable serà permanent en aquest espai que ens toca gaudir.

http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=Poema%20sense%20mort&poeta=Marc%20Freixas%20i%20Morros

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.