divendres, 28 de desembre del 2012

Les tres etapes

Podríem dir que després de tenir una infància raonablement acceptable, mai em va faltar de res--dit això, ara em ve de gust fer-vos saber quines són les tres etapes posteriors :

--la primera,
adolescència boja plena d'alts i baixos i els primers passos en l'escriptura poètica lliure... i tot gràcies a una guitarra elèctrica que destrossava a cops d'acords plens de ràbia tota melodia estrident que em passava pel cap----això si, no en tenia ni idea de música, però caram com la feia sonar (devia ser perquè n'escoltava molta i rebia influències tan variades, que alguna cosa n'havia de sortir de tot plegat---m'inventava les cançons, i en aquí vaig fer el primer contacte amb el fet d'escriure

--la segona,
el descobriment de l'independentisme a través del bon amic Jaume Piquer i el seu bar Jimmy Jazz d'Igualada--un bar que ja fa uns quants anys que ens va deixar, però que perdura etern en els cors de tots els que el vàrem estimar fermament-perquè tots sabíem del seu valor a la nostra ciutat... perquè era la raó de ser de molta gent de la meva generació, i perquè respiràvem les nostres ànsies sentimentals que ens unia a tot allò que es feia per la llengua i la cultura...--ben senzill, autèntic amor pels Països Catalans, i encara dura, i serà per sempre!!  --i és en aquest context que vaig començar a fer versos lliures primer pel català, la nostra llengua, després per Catalunya i finalment arribant a ser molt conscient de que formem part dels Països Catalans, i que per tant, els versos ho abracen definitivament tot.---és gràcies a tot això que sorgeixen poemes com "A Catalunya, el meu País" i "Sóc independentista" entre molts d'altres que he escrit

--la tercera,
agafar aire per emprendre un viatge llarg després de la publicació del poemari "El llarg camí d'escriure", el qual m'ha deixat experimentar unes quantes coses ben profitoses per carregar piles i guardar bons consells a la motxilla dels records que ja no marxaran. ---ara toca gaudir de tots vosaltres, de la vostra extraordinària manera de fer possible tota la màgia que sento--perquè us tinc a prop, us noto l'alè mentre intento fer nous versos amb senzillesa, passió i humilitat--i perquè sé que tot té sentit quan la cultura es fa visible a rostres que ni tan sols coneixes, però que saps que hi són, que mai et fallaran per res ni per ningú, i que de ben segur et voldrien ajudar en moments difícils (ei, no és el cas, toquem fusta!!)---el viatge llarg té sentit per totes aquestes raons, i en té perquè tot i no poder conèixer tots els rostres que jo voldria, almenys amb uns quants si que els vaig poder tenir ben a la vora i parlar-hi, a part de llegir-los algunes coses...--però com us he dit abans : us tinc a tots a prop, i punt.----el viatge llarg ara continuarà amb "Amor i Silenci", i espero tenir-vos, si cal, encara una mica més a prop... ja us n'informaré!!!!

Marc Freixas, a vint-i-vuit de desembre de dos mil dotze

dijous, 27 de desembre del 2012

Bon vespre!!!!! --és que són les 19:00 passades--

Reivindico el teu somriure
per fer de la nostra lluita una victòria

... i m'agradaria obrir tots els teus anhels de llibertat
per fer-hi créixer fora reixes gruixudes portes exhaustives...

el cos et fa pampallugues
després de cada sotragada positiva d'esperança

---sospiro a cada crit ple d'emoció...,
incandescència volguda
per fer explotar la bomba dels cors 
i el volcà de les arrels---


Marc Freixas
___Poema sense títol, però acabat del tot-----------------

dissabte, 22 de desembre del 2012

Als poetes de carrer no els toca!!!

---bon dia!! avui és vint-i-dos de desembre de dos mil dotze, i no crec pas que em toqui la grossa de Nadal---tot i així, farem camí pels escenaris alliberats del vers per tal de ser coherent amb mi mateix---... ja ho tenen això els poetes de carrer!!!

Aquella ànima indomable plena de tendresa, certitud, fermesa
--tristesa exagerada que xarrupa tinta de teclat--o de ploma--
Aquell tros de cor ample, desinhibit i fora de lloc, i a d'altres excels...,
aquella paraula precisa i exacta
que deriva també en tot allò imprevisible
i esdevé màgia d'un tot infinit que perdurarà en el record i es farà etern.
Aquella necessitat per expressar coses que semblen importants,
i que sovint són una font de raó per a lectors amb ulls inquiets.

---per sort em considero un poeta de carrer que porta el Celdoni--de Celdoni Fonoll vull dir--a les butxaques (ho explico i escric en una prosa poètica)...-----per tant gaudeixo de tenir la sort de poder llegir poetes extraordinaris... i en gaudeixo encara més quan tinc les ànsies per aprendre'n cada dia una mica.---agraeixo poder-me delectar amb versos plens de saviesa



.... ah, per cert : als poetes de carrer no els toca la grossa de Nadal--queda clar?----ho repeteixo per si de cas...


Marc Freixas, a vint-i-dos de desembre de dos mil dotze

dijous, 20 de desembre del 2012

Un poema del poemari inèdit "Promeses, desamors i altres paraules"

--presentat al XV Premi de Poesia Parc Taulí 2012 de Sabadell--
... i sapigueu que els vostres comentaris seran molt benvinguts...

--____per cert, avui és vint de desembre de dos mil dotze________--

Comencem :


-les altres paraules-

POEMES
PROMESES
DESAMORS

Molta gent, especialment la gent ignorant, desitja castigar-te per dir la veritat, per ser correcte, per ser tu. Mai et disculpis per ser correcte, o per estar anys per davant del teu temps.
Si saps que estàs en la certesa, que parli la teva raó. Fins i tot si ets una minoria d'un de sol, la veritat segueix sent la veritat.”
-----------------------------------Mahatma Gandhi-----------------------------------------

La paraula pren altre cop el sentit
quan els meus ulls
observen a la llunyania els velers
i separen amb una llarga ratlla el propi mar del cel.
Dins de l'aigua, els infants juguen amb les onades
i creuen amb molta innocència que són fetes expressament per ells.
Trenco el passat quan recordo amb desitjos marins
que hi ha passes a la sorra del meu cor... de la meva nena
i de la meva companya estimada.
Crec amb tu horitzó llunyà :
ànima que m'ensenya camins d'aigua,
paradís de sons immensos de tranquil·litat
que barregen color blau i paraules.

Marc Freixas, poema inèdit de poemari inèdit

dimarts, 18 de desembre del 2012

Extirparem...

Extirparem amb el poema
el mal que agreuja temps difícils.

I de la paraula dita
en farem necessàriament lucidesa,
i esdevindrem aquella màgia utòpica
que tot ho engrandeix sense recança.

Serem el que no som encara,
i tindrem un lideratge humil...,
restarem pacients en la drecera.
Forjarem les hores
a recer dels dies blaus, i clars
amb una nova llum que ha de venir.


--Marc Freixas, a divuit de desembre de dos mil dotze--

divendres, 14 de desembre del 2012

Monstre bo... infant perdut

La solitud
és aquell monstre bo
que ens acompanya
pel camí del propi pensament...,
i tot és necessari
i individual, i a la vegada
imprescindible i col·lectiu.

El cos
és la ferralla menuda
d'aquell infant perdut
enmig de corredisses, i la mare el protegeix.
I el pare plora amb desesperació
just quan la guerra dels sants innocents
desborda tots els seus mals
damunt la sang vessada per la llibertat.


--Marc Freixas, a catorze de desembre de dos mil dotze--

dijous, 13 de desembre del 2012

Ben aviat... nou poemari!!!---ei, si tot va bé... clar!!---

Ben aviat, a començaments del mes de gener de dos mil tretze, el nou poemari "Amor i Silenci", amb pròleg de Joan Pinyol i Colom, a l'apartat de micromecenatge de La Comarcal Edicions!!! --m'hi voldreu acompanyar?----El nou inici és a prop, la nova fornada de poemes vol ser un crit a la reflexió i al pensament crític, vol ser amor i intimitat... vol ser esperança, però també dignitat i futur sense deixar de banda un passat en el que malauradament hem continuat oprimits com a País i societat....--------i tot, ja ho veureu, amb el fil conductor d'una solidaritat que es teixeix i es cus entre tots plegats----------------

Mentrestant, podeu fer un cop d'ull a l'apartat de micromecenatge de La Comarcal Edicions, i veure què s'hi cou a foc lent amb els dos autors que hi ha en aquests moments :

"Oblidant la Cristina" de Roger Simeon 

"Los tulipanes son siempre un buen comienzo" de Maribel Montero


Roger Simeon i Maribel Montero amb el micromecenatge

--per cert, avui és dijous tretze de desembre de dos mil dotze--

dilluns, 10 de desembre del 2012

A Catalunya, el meu País

--avui és dia deu de desembre de dos mil dotze--
-----el català, ara i sempre la meva preuada llengua!!-----això no es toca!!-----
-----Per Un Model Educatiu, Per Una Cultura, Per Tot Un País Sencer : somescola.cat------


Néixer en una terra que em pertany
i sentir l'orgull d'una llengua que he après a estimar.
D'un País de només una bandera
de quatre barres fetes de sang
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar
quan el meu cor estima el català.

Paraules escrites amb amor
a una Terra, una llengua,
a Catalunya, el meu País.

--Marc Freixas--

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

(Als Països Catalans, alcem el somni cap a la llibertat)

--Cesk Freixas--

-----------------poema que forma part del poemari "El llarg camí d'escriure", publicat a finals de l'any dos mil onze-------------------

dijous, 6 de desembre del 2012

De Clariana (Terme d'Argençola) fins a l'Astor--passant per Prats de Rei i Calaf fins arribar a Sant Guim de Freixenet...---i després ja arribarem a casa!!!!

--avui no hem celebrat cap mala constitució...--per cert : Wert, posa-t'hi fulles!!
-----avui, sis de desembre de dos mil dotze n'hem celebrat una de tions!!! a Clariana (Terme d'Argençola)

... i hem fet País
enmig de boscos...

on el tió esperava, arrecerat a la pinassa,
a dalt d'un arbre, dins la fullaraca
i amb els nens i la família
que buscaven el seu tresor de fusta
amb ganes de trobar la llar, i l'escalfor :

el tot de la nostra empremta
que dibuixa un bell somriure
a cada rostre menut
de plena felicitat inigualable

---Marc Freixas, a sis de desembre de dos mil dotze---

dissabte, 1 de desembre del 2012

Tenim tantes raons!!

---avui és primer dia de desembre de dos mil dotze, i aquest és un nou poema inèdit que parla de la meva estimació per Silvio Rodríguez i de les nostres raons per esdevenir lliures d'una punyetera vegada!!---


Silvio, tenies tanta raó!!!
Tot és com aquell caos parint un cor
--la cançó batega a destemps de la mort--

... i tu, enmig de les tenebres
obries portes a la reflexió,
entraves a matar amb la paraula cantada,
i encara ho fas, i condueixes el pensament
a límits inacabables, on hi ha dones amb fills
i homes que parlen en veu baixa, i tenen por
perquè els han volgut deixar orfes de dignitat...

Tenies tanta raó temps enllà, que jo, ara
no puc deixar de dir i escriure i denunciar
per aquest coi de temps que s'eternitza...,
aquest coi de temps
que maltracta els nostres drets per viure en llibertat.
Volem tenir-ho tot. Volem la font
amb aigua clara, neta i transparent,
i tenim la boca assedegada, però restarem pacients
per quan tota la nostra set estigui a punt,
i així, beurem d'una glopada
tot el cabal que ha de tenir
el nostre dret a la plena raó.

El demà és avui.
El demà és el passat, el present
i el futur de la nostra identitat, i el meu desig
és tenir la llibertat absoluta de nosaltres
per poder-la palpar amb les mans i els cinc sentits.
Estimo a Silvio per la seva raó,
i estimo els Països Catalans per totes les nostres,
i per les que encara ens falten!!


Marc Freixas--poema publicat a relatsencatala.cat avui primer dia de desembre de dos mil dotze--

Enllaç :

http://relatsencatala.cat/relat/tenim-tantes-raons/1042113

--si ho desitgeu, podeu copiar i enganxar aquest enllaç al vostre navegador--

dimarts, 27 de novembre del 2012

Del poemari inèdit "Dolça Plenitud de Tendresa"

....--a vint-i-set de novembre de dos mil dotze...--

---aquest és un poemari carregat de romanticisme, intimitat i molta tendresa, on la sensibilitat diria que n'és el seu eix principal--dedicat de manera molt especial a la meva dona, amiga i companya de trajecte sentimental... a la meva estimada Lourdes, a la dona que m'ha fet trobar el lloc per fer-hi cabre l'amor indestructible-----També presentat al darrer Premi de Poesia Joan Llacuna 2012, a la meva ciutat, a Igualada on fa molts anys que hi tinc instal·lada la pròpia vida-----

El poemari consta de trenta-cinc poemes escrits a flor de pell, allà on la plenitud de la tendresa és ben dolça, i aquí en teniu el primer :



Regalima del teu ventre

el nèctar més pur de la paraula.

Hem sembrat les llavors del futur

sabent que els camins no són fàcils.

Tenim l'amor a les mans d'un bell paisatge

que dibuixem amb la bellesa del cor per estimar-nos...,

hem arribat a l'infinit dels desitjos

i volem seguir somiant sense condicions.


Marc Freixas, a dimarts vint-i-set de novembre de dos mil dotze--en vull deixar constància dins del meu bloc

diumenge, 11 de novembre del 2012

Miquel Martí i Pol

---Som onze de novembre de dos mil dotze---

Miquel Martí i Pol



Avui fa nou anys de la mort de Miquel Martí i Pol, i amb el respecte que mereix el seu geni poètic, i de manera molt humil, ja fa uns quants anys que li vaig fer aquest poema. En la seva poesia hi recau tota la meva admiració vers la força
de l'amor que sento per ell i la seva obra, i quan escric, sempre tinc present la seva veu dins meu perquè el seu record és etern per tots els dies.
Estimo Miquel Martí i Pol, estimo la seva poesia, la seva història i el seu talent innegable per a molts---i m'hi sento plenament identificat---

LLARG POEMA DEDICAT A MIQUEL MARTÍ I POL

Posat dempeus amb els colzes damunt la taula, penso;
crido com en un buit de precipici infinit,
impotent i dolgut per la teva sobtada desaparició.

Et recordo paraules teves;
paraules al vent que també són del poble,
com si la distància fos tocada per un vers teu,
que viu dins del meu cor prop de la gent,
vora la terra de casa nostra.

Perdura el poema ben tendre com a tu t'agrada;
un poema que canta molt sovint,
i acaba essent cançó.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor,
és el record que sosté la teva absència d'enyor;
et llegeixo i t'he llegit,
i et rellegiré cadascun dels teus poemes,
per seguir el rastre que deixes amb el teu llegat.

Altre cop ets tu,
i tant hi fa mentre siguis tu;
doncs ets el prodigi,
que m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor;
la quietud perduda de tots els poemes que has deixat escrits,
en aquest llibre que ara puc tocar amb les meves mans.

Altre cop ets tu,
qui m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

Aquest espai,
és la llum que viu dins del meu cor;
la flama encesa per sempre en la dolça tendresa,
la vida mateixa que m'ensenya els teus poemes:
un per un,
lletra per lletra,
vers per vers...

Aquest espai,
s'omple de tu en tota la seva esplendor,
sense negar-me cap dels teus desitjos i delits,
per satisfer els meus ulls, embadalits,
amb les teves creacions poètiques.

Sóc ullprès dels teus poemes;
m'inscric com a lector del teu talent,
i em refaig a cada instant,
mentre reservo el dret a llegir-te, lliurement.

Fas el moment tendre,
les paraules fàcils i els dies agradables;
et cobreixo de tot jo per guardar un trosset de tu,
i acomplir una mica del meu somni.

Quedarà el record perdurable en ment;
restarem pendents de tu,
i pendents de retornar-te el silenci que escoltaves,
quan sol a la teva cambra
escrivies els poemes que ara i avui i sempre formaran
part de la nostra història.

--poema que també trobareu dins "El llarg camí d'escriure", primer poemari que vaig tenir la sort de publicar--
http://www.locantich.cat/2011/01/llarg-poema-dedicat-miquel-marti-i-pol.html

Miquel Martí i Pol

dijous, 8 de novembre del 2012

Poema sense mort

Avui és dia vuit de novembre de dos mil dotze,
i fa bon dia.

---hi ha poemes que passegen pels llocs sense dir res, i n'hi ha d'altres que no volen morir mai!!!---

Ara torno a escriure per entremig de la fermesa i els sentits.
Transito per la llum de cada vers...
tanmateix passejo pel fil més fi de la bellesa i el fracàs,
per on delimita la bogeria de la creació.
Creuarem el paisatge
fins a conèixer els noms de cada verd,
aconseguir rodejar el fruit de tots els arbres...
escriure el pas del temps, els anys de vida :
la memòria que ens ha fet madurs de pensament.
Ara torno a refer el crit de tots els amors vius
perquè no quedi cap mort dins de nosaltres i de mi.
Tan sols el record agradable serà permanent en aquest espai que ens toca gaudir.

http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=Poema%20sense%20mort&poeta=Marc%20Freixas%20i%20Morros

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Asimetria, nou poemari de Vicenç Ambrós i Besa

La meva més sincera enhorabona a l'amic i poeta del Lluçanès Vicenç Ambrós pel Premi de Poesia Joan Duch 2011 de Juneda amb l'obra "Asimetria". El seu poemari comença així :

"Jo
no vull res, de tu, però faràs bé
si recordes l’olor de terra molla
quan a l’octubre s’esberla la carn
dels camps esgotats en tancar el cicle.
El futur és la sembra del present
amb llavors de collites del passat."

--Vicenç Ambrós i Besa--
Bravo Vicenç!!!!!!

Llegiu-ne el pròleg de Joan Adell aquí :
http://joanadellalvarez.blogspot.com.es/2012/05/asimetria-de-vicenc-ambros-premi-de.html

dilluns, 29 d’octubre del 2012

El cos fugisser

Damunt les passes
trepitgem la brisa,
i el temps
és com el cos fugisser de l'esperança incerta...,
de les hores passades a recer de la terra
després del desig inesborrable
que atrau mapes i paisatges,
bellesa inequívoca de viure
en l'amplitud d'un sostre
ple d'ulls sorpresos per la màgia del futur.
La consciència
també és una divinitat lliure
que fa tenir prestigi a la humanitat del present...,
i el corrupte negre
del passat que ara ens torna,
demà serà la trista imatge
d'un record traumàtic que no podem oblidar,
però que hem d'eliminar i aniquilar per sempre.
La màgia del futur
és en els ulls sorpresos
i en la bellesa inequívoca de viure
per aquesta somiada amplitud de sostre inacabable.

Marc Freixas, a vint-i-nou d'octubre de dos mil dotze

dilluns, 22 d’octubre del 2012

10 ANYS DEL CLUB DE BITLLES IGUALADA

Avui som dia vint-i-dos d'octubre de dos mil dotze... molt bon dia--a Igualada ja no ens plou!!--

Ahir--dia 21 d'octubre de 2012--, durant la festa de celebració dels deu anys de trajectòria bitllaire del club el qual en formo part-CLUB DE BITLLES IGUALADA-vaig tenir la sort de llegir i compartir tres poemes relacionats amb les bitlles catalanes i amb el nostre club. Un plaer fer-ho amb tanta bona companyia...----perquè deixeu-me dir que no és fàcil gestionar un club durant deu anys, i perquè la nostra presidenta hi és
des del primer dia, i això tampoc ha de ser fàcil, per tant vull que en quedi constància des d'aquí, sabent que molt sovint és la força de molta gent diversa qui fa possible que tot plegat sigui un fet palpable de victòria, i sabent encara més que al capdavant hi ha d'haver algú que sigui capaç de remar en la direcció correcte... aquest algú fins a dia d'avui ha estat la Montserrat Roset... --esperem que els rems continuïn remant amb la mateixa força d'ara, esperem que la flama bategui ben encesa i que els objectius de futur siguin sempre les raons d'un present que no ha deixat mai de lluitar pels nous horitzons que encara han de venir--PER MOLTS ANYS CLUB DE BITLLES IGUALADA!!!!!!10 anys de vida no són poca cosa!!!!i que en vinguin 10 més i 20 i 30 i 40,... i el que faci falta!!!!
--i després de tot això que us he escrit, deixeu-me compartir un dels tres poemes que vaig tenir el plaer de llegir ahir... un poema molt especial que vaig fer de manera conjunta amb un poeta i bon amic d'Olesa de Montserrat que també ha format part durant molt de temps del nostre club, i que justament ahir no va poder venir a la celebració del desè aniversari per culpa d'un problema a la tíbia..--esperem que et recuperis ben aviat amic!!--....estic parlant de l'Àlex Font i del poema que us deixo en aquí :

HOMENATGE POÈTIC A LES BITLLES CATALANES D'IGUALADA

Fa sis-cents anys
a la plaça del blat
un document ens parla de bitlles.
La gent preparada, bitllots a les mans,
sorra a la terra... les bitlles per terra!!
Plantada a la plaça,
plantada a la sorra.
Clavada a la terra altra volta,
clavada al teu cor!!
Recuperem la ciutat d'una gran tradició.

Àlex Font i Marc Freixas, durant l'any dos mil quatre, en uns quants moments d'inspiració de tota una temporada de lliga.
Nota : L'actual Plaça de l'Ajuntament d'Igualada, sis-cents anys abans se'n deia la Plaça del blat.
 
Foto de grup del desè aniversari del Club de Bitlles Igualada.

... i per molts anys!!!!
 

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Tenim recital a Sant Cugat del Vallès!!!!!


Dijous, dia divuit d'octubre de dos mil dotze 
serem al recital poetico-musical “Dolça poesia. Versos de la terra” organitzat per versos.cat, --a l'espai gastronòmic i cultural Terra Dolça de Sant Cugat del Vallès, C/Enric Granados, número vuit. Tot plegat començarà a les vuit del vespre, i ens acompanyarà amb la guitarra el cantautor Jordi Montañez, que no fa gaire va treure el disc “Dolça Victòria” i aprofitarà per fer-hi cinc cançons... jo de vosaltres no m'ho perdria!! ens hi trobem?

En aquí--una mica més avall, sota la imatge del cartell-- teniu un enllaç a la pàgina oficial de Jordi Montañez on també parla de Dolça Poesia

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Poema a Sílvio Rodríguez

La teva protesta
em guiarà inevitablement
cap al meravellós unicorn blau.
La teva paraula
és el vers de la cançó perdurable...,
l'amor i el cant,
la dansa i la cultura.
La sort de tenir-te
transporta la més bella melodia rebel,
i seràs etern entre tanta immensitat
i fins i tot algú t'escoltarà sense voler
i sabrà que després et voldrà com a company.

Imagino un cel en un altre univers
on hi tinc el teu talent guardat
en l'aire que encara és nou...,
i puc dir-te tantes coses
que respiro a cada segon la netedat del temps.
Imagino un cel d'unicorn blau
on hi ha dibuixat el rostre d'aquest aire renovat
que manté el teu preuat discurs
i em fa somiar per dir-ho tot.
Imagino el somni del bell poeta amic de les paraules...,
imagino a Sílvio
en un blau d'un altre univers.


Marc Freixas, a setze d'octubre de dos mil dotze
--poema definitiu i revisat constantment des de l'any dos mil cinc--

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Amor perdut

.. i no havies previst
aquella circumstància inesborrable
de tenir les seves mans magnífiques
gravades al rostre pur de la bellesa i de l'amor...

--era precís el seu record--

La teva llàgrima viva
és tristesa desbordada
per saber la pèrdua del tacte
damunt la pell freda
de qui mai més en rebràs l'escalfor.


Marc Freixas, a primer dia d'octubre de dos mil dotze

dijous, 13 de setembre del 2012

Nou Estat d'Europa



Les estelades onejaven al vent com mai!!!
Quin goig formar part d'aquesta terra--i la volem ben lliure!!--
Ara ens cal fer passos ferms per aconseguir-ho plenament, però no podem oblidar els nostres veïns del País Valencià, Ses Illes, la Catalunya Nord, l'Alguer,...
--------hi hem de ser tots, i tots junts anirem fins i tot més enllà per esdevenir uns Països Catalans ben lliures!!!!!

I quin mal faig si dic que sóc independentista, si jo de mal no en sé fer!!!

"Ara és l'hora de cavar les espurnes,
és el dia de somiar
i combatre amb les paraules" --del poemari inèdit "Amor i Silenci" que espero poder publicar ben aviat companys!!!
VISCA LA TERRA LLIURE!!!!
 
Marc Freixas, a tretze de setembre de dos mil dotze, dos dies després de la gran manifestació per un Estat Propi
 
 

dilluns, 20 d’agost del 2012

Colls dolços

---tornen els poemes després de les absències---després del retorn i de l'amor---

Deixeu de banda
tots aquells camps de concentració terribles,
i enamoreu-vos del blat, llegiu l'amor sencer
a la pell de qui sempre us estimarà.
El vostre viure era difícil
perquè teníeu presa la llibertat que mereixíeu,
però sé
de tota la llum que guarden els ulls, inquiets,
i sé
que malgrat tots els entrebancs viscuts,
encara guaiteu mirades sinuoses i sensibles
damunt de colls dolços amb petons enganxats

altra volta
en aquesta pell que sempre us estimarà.

Marc Freixas, a vint d'agost de dos mil dotze

divendres, 3 d’agost del 2012

El poc que tens--personal, necessari i transferible--

---del dimarts trenta-un de juliol de dos mil dotze, un escrit sense gaires pèls a la llengua---

Quan veus que el poc que tens es converteix en una mà impossible de tocar, llavors és quan ja no et queda res.
A la feina, amb els nois i avis que porto als seus respectius domicilis, hi tinc un vincle especial, enriquidor i resulta ser finalment un cúmul d'experiències on el més important de tot esdevé agraïment per damunt de qualsevol altra cosa. Sincerament, com a feina és molt maco compartir històries amb tots ells, no em puc queixar de res i fins a dia d'avui no he patit en pròpia carn cap retallada de sou al respecte, cosa que no vol dir pas que no hi pateixi, ja que és la font per on em vénen els ingressos per poder abastir les necessitats que qualsevol família necessita per tirar endavant en el dia a dia--vet aquí el meu disgust quan aquest es veu afectat per la poca traça dels polítics que diuen que ens representen...-però vosaltres em preguntareu : i doncs, quin és el problema? i jo us respondré que tota família normal, avui dia més que mai necessita cobrir un munt de despeses amb el sou de dues persones que conviuen sota un mateix sostre amb els seus fills, per tant quan comença a coixejar alguna d'aquestes primordialitats a nivell econòmic, llavors és quan tot trontolla de valent... i caram com trontolla!!! --ja fa uns quants dies que ens fallava una pota que tenia molt de mal, ahir ens ho van mig explicar i avui ho han acabat de rematar marcant un "golàs" per tota l'esquadra!!!(noi, és que quan els polítics s'ho proposen, d'això en saben molt, i quan ens ofeguen de mala manera, llavors no trobes sortides enlloc) clar, no... si és que tot això es veia a venir que tard o d'hora acabaria passant, i certament passa, i quan passa no saps per on navegues, i si no tens manera de posar rumb al vaixell, t'enfonses i la mort serà lenta, però acabaràs patint i morint--diuen que tot és relatiu, però quan et toca de prop és ben real--
Aquella mà que volia tocar és tan lluny
i jo tan a prop del precipici... i nosaltres, tots tan desesperats, que finalment li donarem la volta a la truita, pensarem en positiu i no deixarem que una colla d'impresentables ens ho fotin tot---i em tornareu a preguntar : i com ho farem això? i jo, tot i semblar abatut en un principi, trobaré la resposta rebentant el sistema d'una manera digne--- a veure, anem per pams : el primer que s'ha de fer--i ara ja no només parlo per mi--és buscar la manera per poder continuar vivint allà on tu has volgut viure a través d'un lloguer social el qual és donat a través de l'habitatge social qui s'encarrega de processos judicials que faran allargar la teva estància a casa teva sabent que finalment tots plegats tenim el dret de guanyar el judici corresponent perquè hem de declarar-nos insolvents i tota la culpa de tot plegat no és nostra---per tant, ells han creat el caos, ells l'han de pagar----si, ja sé que em direu que si tinc una hipoteca és perquè jo i la meva companya hem volgut, però si ho hem de dir tot, llavors també hem de dir que qui ens feia la hipoteca també cometia errors al donar-nos un habitatge amb un munt de facilitats al començament i que després de mica en mica s'anava complicant i encarint sense massa control--almenys en el meu cas!!--
Bé, companys, el futur passa per no deixar que ens prenguin més drets, hi ha alternatives força ben encaminades i és qüestió de que tots els que tinguin problemes com els que estic començant a tenir, ens posem d'acord d'una vegada per totes per atacar allà on fa més mal : al carrer un altre cop, però aquesta vegada ho hem de fer tots sense excepció!!

Ara us he explicat una mica quin és el meu cas i m'ha semblat adient compartir amb vosaltres els meus punts de vista i també alguna alternativa per començar a fer front a un sistema democràtic caducat : no pagarem més hipoteca, agafarem un lloguer social i que vingui el Rajoy i companyia que els fotré la meva hipoteca per corbata, jeje...--una mica d'humor per acabar sempre és bo, i diuen que més val riure que plorar--

Ningú ens pot prendre cap més dret!! el poble sempre té la raó, i se l'ha d'escoltar
i punt.

http://relatsencatala.cat/conversa/el-poc-que-tens-intentare-resumir-en-poques-paraules-allo-que-us-volia-escriure-o-no/1064167

dimarts, 24 de juliol del 2012

A la retina

Ens cauen al damunt les llàgrimes dels dies.
A la retina
hi tenim el desig ple d'aigua a vessar.
Dins l'esperança se'ns perd el nord, les il·lusions i el més enllà.
Tenim el cos cansat per la desgràcia... abatut

donant mil voltes a si mateix, falla el poder adquisitiu
i cau la casa al precipici.

Cronometrem el temps que queda, i la vida
segueix el curs en els camins dictatorials...,
inacceptable!!

Amor meu, has de saber que t'estimo amb bogeria
i anirem junts fins més enllà dels límits establerts per la llei.


Marc Freixas, a vint-i-quatre de juliol de dos mil dotze

diumenge, 22 de juliol del 2012

"La puta finestra de déu" al sofà

Nou vídeo al youtube!!!!

D'una manera molt--però que molt i molt i molt--casolana, hem fet el vídeo de "La puta finestra de déu" des d'un sofà molt i molt i molt còmode--perquè això és un sofà... i punt------a veure gent : com tenim les finestres? no m'agafeu la grip eh!!!! apa vinga va... som-hi!!!! --diria que hi ha alguna errada, però d'això no n'heu de fer cas, jejeje...--
http://www.youtube.com/watch?v=z34Mqry_lR4&feature=youtu.be

dijous, 19 de juliol del 2012

L'Antony

Molt bon dia altra volta!! Avui és dinou de juliol de dos mil dotze... i toca deixar-vos gaudir d'un poema de música, d'un geni contemporani que canta i toca el piano la mar de bé!!
--La vida, sense música
seria quelcom més que un buit dins les nostres ànimes--

L'Antony

l'antony
ara seu al piano...

la màgia del cant,
la perfecció en el to de veu,
una tecla negra, dues de blanques,
un espai buit en el temps melodiós,
un ritme lent, trencat, de bon compàs

la riquesa neix a cada cançó escoltada,
la meravella fructifica com un gran tresor
sense necessitat de trobar-hi aquell or perdut que mai ha estat tan a prop de les mans
i que només és el regal de gaudir la música que va cap a nosaltres
i cap al cor...

única direcció possible dels versos
expressats mentre la calma segueix el seu camí
i la suavitat del piano
acaricia les millors notes possibles
mentre el geni continua assegut sense perdre cap instant de concentració



només al cor i en nosaltres
hi gaudeix la música,
només un bon regal
per acomiadar l'antony més poètic


Publicat a relatsencatala.cat el cinc del dos del dos mil vuit

http://www.youtube.com/watch?v=tg994BPCOIo

dissabte, 14 de juliol del 2012

Cactus, nom de monstre

Refregava les mans a llocs de punxes. Cactus era el seu nom, tenia més de tres-cents anys i la pell ferida amb mil cicatrius de sang per tot el cos. Volia amagar el cap sota ventres de noies embarassades. Tenia pluja àcida al cervell i portava camises estampades color cel per si alguna noia volia jeure al seu costat sabent que el silenci faria acte de presència tard o d'hora... la pluja no vindrà i el sol acompanya la quietud malalta de rostres que desconeixen els límits de la bellesa--hi havia mel als cabells rossos de la noia i fang a les mans de la pell ferida--Criden al bell mig de paisatges amples, allà on el desert és solitud i la raó ja no existeix. El negre es posa dins del blau perquè el cel s'ha tenyit de fosc. Dues vides perdudes en aquesta immensitat inorganitzable de batalles impròpies en segles de vides modernes... injustícia, indignació, i ara, més de tres-cents anys de cicatrius de sang per tot el cos, i després, dictadures que mai han marxat del tot, ventres de noies embarassades sense futur, llàgrimes i desconsol per una vida malalta plena de càncers injustos planejats per monstres amb noms i cognoms...--tots els noms
començaven per Cactus--

Marc Freixas, a catorze de juliol de dos mil dotze

dimecres, 11 de juliol del 2012

I si comencem a mirar el món amb els seus ulls?

AMB ULLS DE DONA

Estrenyeu-me les amistats
fins a la medul·la de les ments estimades.
Exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
alguna innocència dec tenir dins meu,
ara que fa temps que sóc home
i la mare va fer sortir aquell nadó que ja no sóc.
Tot i així,
voldria ser cordó umbilical del temps
i respirar els oxígens purs
dels primers minuts de vida,
les primeres besades de l'amor novell...,
els noms i cognoms del cos protector
en aquella pell que va fer suau el tacte inicial
de llavis i mans a flor de rostre finíssim,
embalsamats entre llàgrimes d'emoció
i somriures de plena sinceritat... plàcids i humils.
Estrenyeu-me les amistats,
exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
vull ser la mare que fa sortir el nadó de dins.
Vull ser el pare
que tot ho veu a través d'ulls de dona
i després ho explica a les amistats
fent arribar aquelles seves llàgrimes d'emoció
fins a la medul·la de totes les ments estimades.

Marc Freixas, a onze de juliol de dos mil dotze

diumenge, 8 de juliol del 2012

Molt bon dia companys!!--Nou poema a l'hort!!!!!


Avui és diumenge, vuit de juliol de dos mil dotze!!!!!!!

El passat 28 de juny, la Mireia Sensarrich Roset, la meva estimada cunyada va fer 20 anys, i ahir dissabte 7 de juliol li vàrem regalar entre tots els amics i familiars un concert de "La gira de garatges" que porten a terme la banda més gran del rock fet a la ciutat d'Igualada : Faèrica!!!! A la meitat del concert--més o menys--li vaig poder llegir el "Poema dels vint anys..."---per cert, tot un luxe poder compartir escenari amb aquests "musicassus" ni que sigui per uns moments... gràcies faèrics!! i a tu Mireia, tan sols espero que tot et comenci a tenir la forma desitjada... per molts anys de nou cunyada!!---

POEMA DELS VINT ANYS

Mica a mica, però amb el pas ferm
ens anem posant al damunt els anys.
Tot just ara, avui
te n'adones del camí que portes
quan observes al teu voltant
que tens l'amor per company i amic fidel.
És en aquí
on hi veus la maduresa,
el futur a les pròpies mans
modelant amb intensitat aquest camí
que et porta la vida al bell mig de tot allò que ens rodeja.
És en aquí, a partir dels vint
on tot comença a tenir la forma desitjada.
Per molts anys!!

Marc Freixas, a vint-i-vuit de juny de dos mil dotze

dimecres, 4 de juliol del 2012

Ai, la nostra Barcelona... --accèssit al "Primer concurs literari Enjoy Barcelona"

Hem guanyat un accèssit al "Primer concurs literari Enjoy Barcelona" organitzat per "ep!espectacles poètics". Es tractava de fer un poema o una prosa poètica on la ciutat de Barcelona n'havia de ser la protagonista, i a poder ser amb una vessant crítica.
Vull compartir amb vosaltres la meva emoció i el poema guardonat...--i vull que sapigueu que un cop dit això, també cal fer saber que sóc dels que penso que l'art, la cultura i qualsevol cosa feta des del respecte i amb el cor ja té una vàlua i un mèrit incalculable, per tant aprofito per felicitar des d'aquí als altres guanyadors i a tots els participants d'aquest concurs que de ben segur també mereixen qualsevol dels premis... perquè em veig amb la necessitat de dir-ho, i perquè la cultura l'hem de fer créixer entre tots...---perquè és de tots!!---

Barcelona és molt gran
i petita a la vegada.
Hi ha carrers
per on hi passeja la riquesa
mentre a d'altres s'hi mor un “ionqui”.
La raó de viure lluny de tot
es transforma en realitat
amb bars com l'heliogàbal, per exemple...,
i en allí pots treure't els mals del món capitalista,
escoltar melodies estridents o ben acústiques,
desfer-te del dimoni i fotre't una estrella freda.
T'escric aquest poema
que parla de la gran ciutat
i es fa petita a la vegada.

-accèssit en el primer concurs literari enjoy barcelona-

http://concursenjoybarcelona.wordpress.com/2012/07/

diumenge, 1 de juliol del 2012

Escriure versos lliures i nou poema inèdit

No sé exactament quins són els motius, els fruits que fan de guia en aquesta caminada incansable del propi fet d'escriure-ho tot amb versos lliures, però quan ho faig, sento palpitar el cor amb un ritme diferent... emocionat per tot el que m'envolta, llavors tinc present el desig d'anar sempre una mica més enllà, em ve una inspiració que provoca aquella necessitat immediata de dir les coses que passen al meu voltant, i aquesta necessitat immediata també es converteix en amor i bellesa al mateix temps i a parts iguals. El què us vull dir és que no puc viure sense escriure perquè tinc el compromís de fer-vos saber tot allò que succeeix en aquesta terra nostra... tinc la necessitat de fer-ho, i potser aquests en són els motius principals.

Marc Freixas, 1 de juliol de 2012



Protecció, mans, infants, família i amistat... per damunt de tot--quan parlem de confiança i complicitat-- què en penseu?

Imagino...

Imagino les teves fissures
en els camins voluptuosos dels palmells.
Infinit estel de cos petit i tendre
que remena la mirada innocent
damunt les promeses incompletes... engany de grans
per apaivagar innocència amb ulls nus, desprotegits,
malferits de nuesa, portadors del somriure amagat entre plors.
No vols esbiaixar la netedat i la puresa
d'aquells voluptuosos palmells
apaivagant la innocència dels ulls nus
que provoquen fissures al cos petit i tendre.
Imagino la brevetat dels instants
perquè penses en aquelles mans plenes de futur
i saps de la por irremeiable pels sentits
ara que repenses la vida i el demà dels teus descendents.
Protegeixes el destí dels nous equipatges
en el viatge llarg de la complicitat.
Ens uneix la confiança
dels amors adquirits pel vincle familiar,
i després refem les amistats
perquè hem estat capaços de trobar el punt de partida.
Imagino les teves fissures
i la brevetat dels instants.

Marc Freixas, a 30 de juny de 2012

dijous, 28 de juny del 2012

Poema per al pròxim poemari

Molt bon dia companys!!! aquest dissabte 30 de juny de 2012 a partir de les dotze del migdia serem al Recital pel Dia de la Terra, organitzat per La Bastida (entitat sense ànim de lucre que promou la cultura a la ciutat d'Igualada). Això es farà a l'Espai Jardí Aromàtic--Cal Badia-- al C/del Sol, núm.17 d'Igualada.--al barri del rec--Cada poeta llegirà 3/4 poemes a molt estirar.

Poema 11--per al pròxim poemari--

El cel torna a ser d'un blau intens
per tots aquells que s'hi volen emmirallar de nou.
Escriure cartes des de les ombres
no són impediment de res.
No seran mai fosques i negres les paraules
perquè ara només ens val cercar la llum dels que s'estimen...,
volem sentir l'alè del pare, la mare i els germans
mentre llegeixen en veu alta les ganes de somiar.
La dona plorarà emocionada davant dels fills
perquè sabrà que si tot va bé
aviat rebrà l'abraçada i els petons de l'home
en nits de tendresa i causes justes
amb vida alliberada i nens que juguen sense pors.
Encendrem els dies d'esperança. Serem la puresa
d'aquest foc encoratjador que ens aplana el camí.

-aquest el llegirem dissabte... voleu venir? doncs ens trobem allà!!-

dimecres, 27 de juny del 2012

En nom de la guerra

Lliurem batalles d'infants
només si la branca de l'arbre
és un fusell carregat d'enginy
amb el record innocent d'ahir.
Et proclamo príncep guerrer
en nom de la guerra. Et faig heroi
de tots els esclats de victòria, just avui,
ara que entregues amor incondicional
mentre expliques a la dona les raons innocents
de quan enceníeu els dies
després de totes les derrotes viscudes
perquè era necessari plorar, saber coses del dolor
i entendre la vida des de tots els angles,
amb tenacitat i perspectiva crítica.
Avui ja no cal vessar llàgrimes d'ahir.
La tristesa d'aquells dies adults
era el somriure de tots aquells nens que jugaven a fer de soldat

sense saber de la mort caòtica
que vestia carrers negres plens de cossos...,
plens de dol
en nom de la guerra.

Marc Freixas, a vint-i-sis de juny de dos mil dotze
-publicat a www.relatsencatala.cat/relat/en-nom-de-la-guerra/1039703 el 27 de juny de 2012-

dilluns, 25 de juny del 2012

El teu ritme...--poema per a ballet clàssic--

La professora de ballet clàssic de la meva filla em va demanar de fer un poema per al proper dimecres dia 27 de juny de 2012 en motiu de l'espectacle que han preparat pel fi de curs, i aquest n'és el resultat.



El teu ritme
és una dansa que dibuixa la tendresa
amb una pintura sensible a cada racó de l'escenari.

Hi ha ombra damunt les passes
per fer-hi cabre la bellesa en ple moviment...,
i direm el nom de cada música
mentre acomodem aquesta sensibilitat innata
al bell mig de les flors que viuen dins les emocions.

Direm doncs
que la dansa harmonitza el teu ritme amb obres orquestrals
acompanyant paisatges ben íntims i plens de calma... volgudament
allà on el silenci es fa present
i tot esdevé màgia pels sentits.

Ara ja sabem del cert
que la pintura és sensible a cada racó de l'escenari
perquè el teu ritme
dansa amb la tendresa d'una manera inigualable
i la converteix en eterna fins més enllà de l'infinit.


Marc Freixas, a 20 de juny de dos mil dotze

dijous, 21 de juny del 2012

Gràcies pels dies blaus

Avui hem acabat d'exhaurir una història molt maca viscuda amb una gran intensitat.
Aquest matí, no fa gaire estona mentre anava amunt i avall amb la furgoneta de la feina, he parat a recollir el Pere, un avi entrany...able d'aquells que es fan estimar a primer cop d'ull--imagineu-vos ara que ja fa uns quants mesos llargs que el conec, com l'aprecio i l'estimo després de portar-lo molt sovint al centre de dia on treballo des de fa uns quants anys-- El Pere sempre em recordava el dia que vaig anar amb en Cesk a fer-hi un recital no fa massa, i deia : "Marc, a veure si enredem a la meva dona per comprar-te el llibre!!" i jo sempre li responia que ja li donaria sense que m'hagués de donar res, que quan el tornés anar a buscar els hi faria arribar un exemplar, però ell, tossut com és sempre que li deia això em responia que ni parlar-ne : "no, no!! jo el teu art el vull perquè val molt més del que val el llibre... i que no se'n parli més!!" llavors jo me'l mirava amb cara de no saber com actuar (fa molt de respecte veure els ulls d'un home amb el seu bagatge ple d'experiència, i entendre i notar que aquesta mirada que fa és plena de sentiments i emoció... veure que se li humitejaven els ulls mentre em parlava) i em quedava quiet, palplantat, immòbil, fins que esclatava un somriure per intentar treure ferro a l'assumpte--penseu que tot això passava amb pocs segons, però caram... quantes coses ens dèiem sense dir massa!! no sé si us ho podeu imaginar, però per a mi és del tot inesborrable!!
Tot això us ho explico perquè tenia ganes de compartir amb vosaltres algun d'aquests records imprescindibles que em queden a la memòria i que d'alguna manera ja m'acompanyaran sempre dins "El llarg camí d'escriure", dins aquests dies tan blaus i meravellosos on he gaudit com un nen a punt d'assaborir la llaminadura que més li agrada.
Records que fan olor de rumba amb l'Albert Ferrés i els seus Terratombats, records de Bellreguard a La Safor amb el company, amic i poeta Enric Pellicer... records de música barrejada amb versos lliures...
i alguna recompensa verkamiana que falta concretar per acabar de posar punt i final en aquest recorregut de trajecte literari... i alguna cosa que em deixo... i alguna altra que vindrà en un futur no massa llunyà--alguna cosa relacionada amb la calma, els nostres drets individuals a existir cadascú a la seva manera, els silencis imposats i els amors possibles, impossibles, somiats, no somiats... amors per conquerir!! tot en un mateix fil conductor dividit en dues parts dins un proper poemari-------però ara toca tenir els peus fermats a la terra, donar les gràcies per tots aquests dies blaus viscuts fins avui--donar les gràcies per tots els dies blaus que han de venir-----i donar les gràcies també a aquest bloc http://vololliure.blogspot.com.es/2012/03/los-dies-blaus.html
per creure que els dies blaus poden fer-se acompanyar de fotografies... gràcies per voler recordar aquest poema....-----gràcies a tots!! sense vosaltres això no hauria estat possible!!una abraçada, petons... i ara toca agafar forces per continuar aquest camí començat!!!!Recordeu : Calma, Amor, Silenci... i sobretot dies blaus!!!!

dilluns, 18 de juny del 2012

Plantarem artistes...

---que ningú quedi sense resposta---



Plantarem artistes
amb la necessitat immediata de reivindicar l'amor
i també la casa que volem després de tants esforços.
Preparem-ho tot
per sortir valents a l'escenari
i que ningú quedi sense resposta.
Proclamo la teva vàlua personal
com a príncep rebel
i heroi dels nous temps que han d'arribar.
Reviuré al vuitè dia
quan tot hagi acabat, després dels desastres
i s'enfonsin tots els règims dictatorials i econòmics...,
just quan el greu mal dels teus capricis innecessaris
facin via pels camins venenosos del teu podrit cos corcat.
Serà llavors
que tastaràs l'amargor
provocada pels alts egos d'excentricitat egoista.
Perquè serà llavors que plantarem artistes
amb la necessitat immediata de reivindicar l'amor
i també la casa que volem després de tants esforços.

divendres, 15 de juny del 2012

Rere el desig

Rere el desig
hi ha la mirada de somnis per conquerir,
i fanals encesos amb poca llum
perquè tens els ulls mig tacats, tancats
mentre procures tenir cura de les llàgrimes
que no vols emplenar per cap mena de pressa.
I ara, al carrer
imagino braços destrossats
i condemnats a la misèria final... absoluta.
A la meva llar infectada
em culpo de tota impotència pròpia... mortal.
Després et busco els anhels,
el somriure i les emocions
i el tacte, les paraules precises
i els versos més bells que existeixen...,
i encara sóc incapaç de trobar la perfecció, renego de mi mateix
i em desfaig a trossos la pell-imperfecte-
per no saber triar versos plens de salut.
Tot desemboca en un desencís
i em porta inevitablement altra vegada a la meva llar infectada.
Haurem de fer la força bruta junts
i practicar decididament el sacrifici inhumà
de trencar la cadena de ferro rovellat
que ofega de manera salvatge el nostre coll.
Perquè tot és rere el desig, i encara ens espera
aquella nostra mirada de somnis per conquerir.

Marc Freixas, a quinze de juny de dos mil dotze--poema inèdit--

dimecres, 13 de juny del 2012

Totes les muses del teu cos


Poso les teves mans
damunt les tecles d'algun piano
per acariciar-te els dits
sabent que tot esdevindrà melodia
allà on les notes queden afinades per sempre.
Vull escoltar la tendresa
mentre la música dansa.
I amb el pas delicat
refaré la coreografia generosa
que assaboreix la meva boca
quan els ulls ressegueixen la bellesa
just en els moments precisos
on es mouen totes les muses del teu cos.
Dolcesa volguda i exagerada
per atraure aquelles notes
que ja queden afinades per sempre...,
per atraure la teva boca assedegada
i el gust dolç dels teus petons de sucre,
ara que els llavis
ja demanen la meva atenció
amb un amor desmesurat
que protegeix cada centímetre de tu
abraçant delicadament la pell, finalment enamorada
damunt les tecles d'algun piano
que portarà el teu nom gravat a les seves entranyes.

Marc Freixas, a tretze de juny de dos mil dotze

diumenge, 10 de juny del 2012

De tot cor, Planeta Lluç i Joan Pinyol


7 de juny de 2012--un d'aquells dies magnífics que guardes a la memòria per sempre, allà on el record perviu i protegeix allò que consideres important i es converteix en un privilegi destacat per motius personals.
"De tot cor" és un llibre de 32 contes on la paraula cor hi preval de maneres ben diverses--amor, desamor,...--32 contes de 32 autors diferents de la Catalunya Central, entre ells l'escriptor de Capellades Joan Pinyol, narrador, llicenciat en filologia catalana i professor d'ensenyament secundari que l'any 1984 inicia una relació epistolar amb Pere Calders que de fet es converteix en el seu màxim referent a l'hora d'escriure. No patiu, ara no us explicaré tota la seva biografia, entre altres coses perquè la podeu trobar en molts llocs dins la gran xarxa d'internet, per exemple en aquí

Doncs res, tot això ho dic perquè vaig tenir el meravellós plaer de conèixer-lo personalment en la presentació que es feia del llibre "De tot cor" a la Biblioteca Central d'Igualada i em va semblar--per la poca estona que vàrem poder parlar--una persona extraordinària, molt humil i sincera, que a més a més potser va pensar que jo era un pèl pesat perquè tenia ganes de dir-li tantes coses que segur que sense voler--degut a l'emoció que sentia en aquells moments--el vaig atabalar... perdona Joan, gràcies per escoltar-me, tot i que parava molt l'orella quan em parlaves--ets un molt bon referent per a mi encara que l'estil que emprem l'un i l'altre és obvi que no és el mateix, però penso que hi ha punts en comú entre la narrativa i la poesia considerada de vers lliure que és la que jo faig servir--entre d'altres coses perquè no en sé fer de cap més manera, en fi!!!--
Res, tot això és per agrair la teva paciència i per acceptar l'intercanvi de llibres--per fi ja tinc "Planeta Lluç"!!!!--encantat d'haver-te conegut i espero que ens anem trobant pel món i que ens uneixi l'amistat i la literatura... gràcies per tot, de debò, moltes gràcies!! Et torno l'abraçada de lluç--ja m'entens--

dimarts, 5 de juny del 2012

Crides--poema per dir prou a la violència de gènere--

Ofegant la veu
dins la cova del llop
perquè crides desesperadament
i vols escapar del domini masclista

                                              dictatorial

que rebenta la teva boca plena de roses... afamada
per culpa d'una carn assassina que colpeja la pell sensible.

Princesa de rostre perdut en mil batalles
que persegueixes el somni de viure

                                            ... de somriure...

perquè pateixes en pròpia pell
la crueltat i l'agressió,
la pallissa sense raó
ni fonament.

Odi injustificat
en cossos maltractats,
violència gratuïta
d'una colla de fills de puta.

dissabte, 2 de juny del 2012

Infinitament junts

--poema amarat d'amor pels quatre costats--

Infinitament junts,
allà on l'escorça del teu cos comença
és on hi fa cap la meva pell entendrida.
La proximitat dels teus ulls
petonegen llavis assedegats d'amor
a ras d'una terra flonja, serena i empolsada
a mig camí d'enlloc, on nosaltres hi trobem el clímax :

la raó màxima de ser un de sol,
d'esdevenir puresa irrepetible
sabent que si volem serem eterns per tots els dies.

I desmesurats de qualsevol mena de mesura
trobarem escletxes de sexe compartit
perquè serà l'hora de pactar serenament
amb les mans tocant melodies inacabables,
amb l'escorça del teu cos que comença
allà on hi fa cap la meva pell entendrida.

Infinitament junts
servarem pells damunt de cossos
que s'estimen sabent que mai hi haurà final.


Marc Freixas, 11 de febrer de 2012

divendres, 1 de juny del 2012

Vers alliberat

Tu
que tens el cor en les paraules
i no dorms arrecerat en la provocació, en la mentida
de diaris que dibuixen desastres constants
planejats a consciència divina
d'alguna ment mal il·luminada.
Tu
que tens el seny dins les arrels
i no formes part de la carcassa imposada... tu
que guies camins visibles d'esperança
perquè protegeixes el rostre primitiu i nu
fins arribar a la llibertat de nosaltres

... desfent nusos de ferro
quan volien ofegar-te entre reixes...

Tu ets el vers,
l'ocell que vola estès,
el sostre blau accessible...,
inacabable com la mar mediterrània
enamorada del cel ple d'estels rojos.
Tu ets la raó,
l'amor etern que feia falta
per fer petons de sucre
embalsamats amb el crit final d'una victòria.
Tens el cor en les paraules, el seny dins les arrels.

Marc Freixas, 1 de juny de 2012

dijous, 31 de maig del 2012

Dins "El llarg camí d'escriure", sis poemes per escoltar

Pels que encara no ho sabeu, tenim sis poemes en mp3 que formen part del meu primer llibre de poemes "El llarg camí d'escriure".

http://www.goear.com/elllargcamidescriure/

http://www.locantich.cat/2012/03/marc-freixas-i-morros-recita-la-mort.html

dimecres, 30 de maig del 2012

Poema del primer dia de març de dos mil dotze

Diríem que hi ha trens estavellats a murs
on no sabem si comença el trajecte
i tampoc tenim la certesa del lloc d'arribada.
Diríem, potser sense massa precisió
que de vies n'hi ha moltes
i cap d'elles tenen el cent per cent de seguretat...,
totes apunten bones maneres
i el pilot/conductor de la maquinària
amb prou feines sap si serà un bon viatge
tot i entendre i saber i assegurar als viatgers
que d'allà en sortiran arrecerats, plens d'innocència
sabent que la culpa de tot plegat la tenen sempre els mateixos.
Si canviem de tema
i volem parlar d'altres coses,
de ben segur que tot ens serà difícil
i fins i tot podríem acabar discutint
perquè de porres i dignitat i manifestacions de tot tipus
en tenim per donar i per vendre...,
que ja sabem que hi ha coses molt greus
i un cop ho toques et cremes
i un cop et cremes et desinfles
i la feina és nostra per tornar a inflar tanta mala llet!!
Tenim hores salvatges
i he començat el poema
escrivint damunt de vies que han destrossat trens
perquè les parets no han suportat mai
aquest coi d'infraestructures a quatre duros,
aquest collons de temps endimoniat
i aquesta falta de respecte per uns drets que mereixem.
I aquella casa del Senyor
també és la casa dels fatxendes :
la dels polítics i els banquers,
les verges i els apòstols...,
la casa de les taules plenes de tiberi,
el Sant sopar i la zona euro, la costella i la poma
i el vi convertit en sang de falangistes que adoren Hitler
i s'amaguen rere les cadires disfressats de democràcia mentidera
i fan festes fins a altes hores de la matinada, repassen els comptes i se'n riuen dels números vermells, discuteixen per discutir i s'enfaden sense cap mena de direcció ni ruta -vet aquí tots els trens que s'estavellen!!-

però hi ha moment per fer-se venir bé el comiat,
per entregar-se els uns als altres
i reconciliar matrimonis de conveniència ...,
i d'això en saben molt!!

fan servir les orgies per gaudir del sexe pur.

El ministre de l'interior
li posa per darrere al conseller d'economia.
El conseller d'economia
li fa una mamada al rector sense nom
d'una parròquia sense nom
en un país que fins i tot ja no té nom,
però s'han promès que si queden satisfets
es passaran per alt totes les normes
i aniran d'amagat a recollir les porres dels antiavalots
per donar-les a una parròquia sense nom
d'un amic del rector sense nom
que té un amic en un país que ara tampoc ja no té nom.

http://relatsencatala.cat/relat/les-hores-salvatges/1037368

dimarts, 29 de maig del 2012

Amb el Celdoni a les butxaques

Hi ha llibres de poemes que són del tot necessaris perquè perduren en el temps.
La poesia és una necessitat de dir les coses, un deixar-se anar i trepitjar cases i carrers. Un amor perdut en el temps, un amor fidel de la persona que estimes i un desengany que desemboca inevitablement en les ganes boges d'escriure-ho tot sense pèls a la llengua, per pur plaer. N'estic segur que la poesia també són totes aquestes coses i encara més!!
Perquè els poemes—dit sigui de pas i sense passar de llarg—també són el mirall inequívoc de qualsevol generació anterior a la nostra—i de pas i amb el pas ben ferm—també són la nostra gent d'avui, la nostra generació amb dret a definir-se, amb dret a ple segle XXI de triar allò que volem ser, de saber que som persones amb les coses clares i els valors estesos als quatre vents, de tenir-ho tot, de fer servir les eines productives fins arribar—qui sap si avui, demà o no gaire enllà-- als anhels de la plena llibertat que mereixem com a poble, del nostre i de tots els que ho necessiten.
Com deia en el començament, hi ha llibres que són del tot necessaris perquè perduren en el temps, i som nosaltres qui traiem la pols a les seves pàgines, els donem vida quan els llegim i fem que el seu record es converteixi en la força que fa bategar els nostres cors.
Hi ha un llibre de poemes que es va acabar d'imprimir el dia 14 d'abril de 1977 als tallers de GRÀFIQUES ROMÁN, S.A. Un llibre ple de poemes que Celdoni Fonoll va voler recollir després de trepitjar un munt de carrers. Un llibre que porta tots aquests nostres poetes estimats... un llibre de tots els poetes que amb molt d'orgull el Celdoni anava llegint en veu alta per tots els llocs del territori. Un llibre que porta per títol “LA POESIA AL CARRER” i que té poemes de Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Joan Vinyoli, Víctor Jara (Estadi Xile) i un llarg etcètera.
Potser ara ja és hora de fer saber—tot i que algunes vegades ja ho he dit—que jo també sóc un poeta de carrer.

Fa temps que porto el Celdoni a les butxaques i encara em queda molt per aprendre!!

Marc Freixas

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.