dilluns, 19 d’octubre del 2015

Uns quants poemes de més!!!!

Quan un paisatge
em convida a la calma absoluta,
m'avinc a retrobar el propi recolliment
per parlar amb les paraules
de tots els meus poemes.
És llavors, per sort, que sóc conscient
de la feina que encara queda per fer.


Marc Freixas, 13 octubre 2015

La poesia
mereix caminar sola
pels llocs més insospitats
de la nostra quotidianitat,
però, de tant en tant,
i amb una certa assiduïtat,
reivindico el dret del poema
a saber créixer amb la música, abraçant-la.


Marc Freixas, 14 octubre 2015

Una existència
plena de bona humanitat,
seria, per exemple,
veure, creure i fer possible,
que tot d'una, espontàniament,
un ésser viu, fos capaç
de donar la mà a un altre ésser viu,
aconseguint, així, que la cadena humana
esdevingués realment imparable,
de punta a punta del planeta terra,
perquè el valor inqüestionable de l'inici bo,
faria d'inèrcia positiva de les coses
en la voluntat indestriable i certa
del fet històric que comportaria
aquesta existència
plena de bona humanitat,
i seria, irremeiablement,
la fi de tota violència,
i tindríem, finalment,
la possibilitat inequívoca
d'exercir el dret a ser lliures
en el poble que tant estimem.


Marc Freixas, 16 octubre 2015
--poema que vol reconèixer la fe
de la dona i de l'home que lluiten
pels drets fonamentals de tot--

L'Adrià Puntí
és el geni inclassificable
que sempre torna, puja i baixa
dels llocs més inimaginables...,
és la punta primera de la llança,
que, un cop te l'escoltes de ple,
ja no podràs deixar de sentir-lo per dins.
L'Adrià Puntí
és el tot de tot el què vius i veus,
i escriu, dibuixa i composa,
com qui reviu la bellesa de les coses...,
és allò que molts somiem de fer,
que et transporta de la metàfora
a la realitat que t'envolta,
a la certesa de saber-te viu
fins més enllà del cop de mall,
de l'enclusa, i que tot ho fa
amb la seva pròpia clau de girar el taller.
L'Adrià Puntí
és el geni inclassificable
que em permet escriure
uns quants versos agosarats...,
és qui em fa saber, i em deixa dir,
que la cultura catalana
té sort de tenir-lo
per enriquir-nos
amb el seu talent.


Marc Freixas, 18 octubre 2015

dijous, 8 d’octubre del 2015

Només tu em tens corprès...

Només tu em tens corprès
de paraules plenes d'un alè
que es palpa amb els cinc sentits...,
només un amor de dies blaus
per acariciar el sucre de la teva boca.
Només les teves mans tendres
són el tacte clarificador i encès
que traspua foc amb les carícies...,
només una flama abraçada
per protegir-nos de l'incendi volgut.

Marc Freixas, 8 octubre 2015

dissabte, 8 d’agost del 2015

De vegades...

De vegades em ve molt de gust
de llegir molts poemes de cop.
Tinc aquella necessitat
d'empapar-me amb tot allò
que és tan important de fer
pel simple fet de gaudir bojament
per cada volta de màgia sensible
escrita en forma de versos.
I és tan gratificant!
Ajuda tant a obrir-me l'ànima!
No puc separar els ulls de poemaris diversos.
I m'agrada molt
llegir-los de principi a fi,
de cap a cap, sense pausa,
sense res ni ningú
que pugui aturar aquesta fam poètica...,
sense cap condició imposada
perquè no hi ha condició que valgui
quan es tracta de llegir fervosament,
quasi bé per un autèntic impuls salvatge.
Es tracta d'una qüestió de supervivència,
de veracitat amb un mateix.
Si no llegís
la poètica del coneixement contemporani,
llavors, no podria ser real
escriure els propis versos amb dignitat.

Marc Freixas, 9 agost 2015

dimarts, 14 de juliol del 2015

No estem sols

Avui
em dic a mi mateix
que no estem sols.
La humanitat
sovint té un paper irrellevant forçat
que desemboca en milions d'enganys.
No estem sols
perquè vivim
en un univers infinit
de molts universos infinits.
Seria injust
pensar que només nosaltres
som propietaris de la vida,
i encara seria més injust
pensar que només existeix una forma de vida.
Sé que la Terra em viu per dins,
però la curiositat d'altres planetes
amb altres possibles formes de vida,
també em viu per dins
amb una esperança descomunal.
Sovint
em poso melancòlic
pensant que algú molt poderós de la Terra
enganya a consciencia als seus habitants...,
sovint
em disposo a creure
que la raó humana és molt més forta,
i que res ni ningú
pot frenar aquestes esperances que tenim
de trobar vida en un univers infinit
de molts universos infinits.
És avui
i no en un altre dia
que em dic a mi mateix :
no estem sols!

Marc Freixas, 14 juliol 2015
---per a poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---

diumenge, 28 de juny del 2015

He sembrat...

He sembrat versos
a la punta dels teus ulls
per entrar-hi a poc a poc
i penetrar tota la llum
que t'habita per dins.
Llegiré, amb temps,
el significat inequívoc
que m'ensenya el teu paisatge,
la teva bellesa, que em passeja
pels camins eterns de la tendresa.
Coneixeré de nou l'amor, el desig...,
coneixeré l'amor que em té pres de tu,
de la teva mirada infinita que mai s'acaba.

Marc Freixas, 28 juny 2015

dimarts, 23 de juny del 2015

Últims poemes!!!!! tots!!!!!

Cada matí
em desperto amb les mateixes inquietuds,
però, cada nit,
quan arriba la mateixa foscor de sempre,
desvetllo la son per no dormir,
desfermo la buidor del llit
i començo, trist,
a caminar per dins d'un somni, vital,
que es torna llum
a mesura que avança la raó, la felicitat...,
i és en aquí, en aquesta estranya solitud,
en aquest punt concret,
on trenco les angoixes de cada dia,
les escapço sense penediment,
i poso el somriure
a disposició de qui llegeix poemes, eternament.

Marc Freixas, 2015

Poesia
de banda a banda,
de cap a cap,
de fit a fit,
d'aquí i d'allà,
d'arreu dels camps, dels carrers.
Poesia
sense esquerdes,
aplanant camins,
aprofitant els espais,
corrent pel vent,
estenent les ales,
en llibertat,
amb profunditat.
Poesia
sense mesura ni final,
sense quarts ni males hores,
trepitjant totes les agulles del rellotge,
-no les volem, no les necessitem,
no protegirem "l'establishment"...,
no en serem còmplices!-
cremant la repressió i els mals governs,
estirant orelles de polítics innecessaris
-que mai llegeixen cap poema-
Poesia
per tot això,
per estimar... i encara més!

Marc Freixas, 2015

Mes de juny en plena calma.
Repensant idees, revifant el cor...,
respirant oxígen
que remou la llum del carrer.
Tot es farà
amb la paraula, el vers, la reflexió.
Després vindràs tu
i em sentiré ple de força
per estimar els poemes.

Marc Freixas, 2015

Anar endavant, perseguir la casa de tots, la que habita a l'aire lliure, als camps oberts. Donar la cara, no amagar-se enlloc per poder entrar a la casa on tothom és benvingut. Trencar la por i el silenci, fer venir l'amor a cor obert sense prejudicis ni mals beneficis, ans al contrari, fer-lo arribar des del camí més llunyà fins al camí més proper, donant la cara sense amagar-se enlloc. Estripar el feixisme, cosir ferides i netejar la ment... destrossar la cara fosca imposada, fer venir l'amor a cor obert --obrint el record dels que van lluitar a mort per nosaltres, obrint racons de pensaments humanitaris, revolucionaris, extraordinaris-- Perseguir la casa de tots, habitar la llibertat, anar endavant, arribar més enllà sense oblidar qui som i d'on venim. Trencar la por i el silenci... matar el silenci! Parlar, debatre la identitat, trobar solucions, compartir idees, alliberar-nos, fer-nos nostres a través d'una pau desmesurada, exigir-nos la màxima responsabilitat pel bon funcionament d'aquesta societat, transformant-la en una salut ben viva i forta, fent desaparèixer els egoïsmes, en benefici dels intercanvis equilibrats de totes les coses que ens defineixen per viure en plena calma. Fem-nos a nosaltres mateixos, decidim-nos a protagonitzar aquesta nova part de la història que ens pertoca. Ningú és propietari de ningú, però tots som propietaris de la vida que ocupa els nostres dies, per tant, anem endavant, perseguim la casa de tots, habitem tot l'aire de la nostra llibertat!
Marc Freixas, 2015 / 2016
---apunts de reflexió
per a "Reflexions a plena llum de carrer"---

dilluns, 27 d’abril del 2015

Deixa que commemori...

Deixa que commemori
el teu homenatge infinit
a la tendresa de l'amor.
Dóna'm els dits
de les teves mans,
ressegueix "paisatge"
en la paraula que descriu interiors.
Atreveix-te a fer-me paper, escriu-me!
I endureix aquest cos que tinc
amb el desig intens de fer-lo fort.
No amaguis la necessitat
de protegir l'abraçada...,
no tinguis pressa, tot arriba,
i esdevé màgia pels sentits,
i sé que tu ets jo,
i t'estimo i m'eternitzo
pels temps dels temps.
Deixa que commemori,
que recordi i no oblidi
el teu homenatge infinit
a la tendresa de l'amor...,
deixa que les paraules
madurin dins teu sense final.
T'estimo.

Marc Freixas, 27 abril 2015

dimarts, 7 d’abril del 2015

Nou poema inèdit!

Ja tocava!------Feia temps que no escrivia res de nou al bloc, però avui em decideixo a tornar amb un nou poema que hauria de formar part del poemari "Biografia d'un mateix"-------
Estic treballant amb tres poemaris diferents, i aquest poema forma part del tercer.

Hi ha grumolls de cotó fluix
que alcen el seu vol
i descendeixen
fins arribar als meus ulls.
Curiosa actitud
que defineix de nou l'amor,
ara que em torna el cos
a recordar la primera posició,
la que tot ho remou per dins
com si fos hora de renéixer altra vegada...,
com si tot es refés intensament.
Hi ha cors de blau al cel
que bateguen amb força
i descobreixen batecs d'esperança
fins enllaçar la humanitat arreu.
Creixo cada dia amb tu...,
creixo pel fet de saber-me viu,
i no hi ha res impossible
quan decideixes gaudir, inequívocament,
de tota la pau que t'allibera,
que et surt sense mesura
i et fa estimar en plenitud.

Marc Freixas, 7 abril 2015
---del poemari inèdit "Biografia d'un mateix"---

dimarts, 20 de gener del 2015

Cada cosa al seu lloc...

Cada cosa al seu lloc,
cada lloc al seu espai,
cada espai a la seva necessitat,
cada necessitat a la seva paraula,
cada paraula a la seva utilitat,
cada utilitat a la seva existència,
i cada existència a la seva veritat.
Cada tu al seu jo,
cada jo al seu tot,
cada tot al seu nosaltres,
i cada nosaltres al seu voler.

Marc Freixas
---poema del dinou de gener de dos mil quinze---

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.