dimarts, 24 de juliol del 2012

A la retina

Ens cauen al damunt les llàgrimes dels dies.
A la retina
hi tenim el desig ple d'aigua a vessar.
Dins l'esperança se'ns perd el nord, les il·lusions i el més enllà.
Tenim el cos cansat per la desgràcia... abatut

donant mil voltes a si mateix, falla el poder adquisitiu
i cau la casa al precipici.

Cronometrem el temps que queda, i la vida
segueix el curs en els camins dictatorials...,
inacceptable!!

Amor meu, has de saber que t'estimo amb bogeria
i anirem junts fins més enllà dels límits establerts per la llei.


Marc Freixas, a vint-i-quatre de juliol de dos mil dotze

diumenge, 22 de juliol del 2012

"La puta finestra de déu" al sofà

Nou vídeo al youtube!!!!

D'una manera molt--però que molt i molt i molt--casolana, hem fet el vídeo de "La puta finestra de déu" des d'un sofà molt i molt i molt còmode--perquè això és un sofà... i punt------a veure gent : com tenim les finestres? no m'agafeu la grip eh!!!! apa vinga va... som-hi!!!! --diria que hi ha alguna errada, però d'això no n'heu de fer cas, jejeje...--
http://www.youtube.com/watch?v=z34Mqry_lR4&feature=youtu.be

dijous, 19 de juliol del 2012

L'Antony

Molt bon dia altra volta!! Avui és dinou de juliol de dos mil dotze... i toca deixar-vos gaudir d'un poema de música, d'un geni contemporani que canta i toca el piano la mar de bé!!
--La vida, sense música
seria quelcom més que un buit dins les nostres ànimes--

L'Antony

l'antony
ara seu al piano...

la màgia del cant,
la perfecció en el to de veu,
una tecla negra, dues de blanques,
un espai buit en el temps melodiós,
un ritme lent, trencat, de bon compàs

la riquesa neix a cada cançó escoltada,
la meravella fructifica com un gran tresor
sense necessitat de trobar-hi aquell or perdut que mai ha estat tan a prop de les mans
i que només és el regal de gaudir la música que va cap a nosaltres
i cap al cor...

única direcció possible dels versos
expressats mentre la calma segueix el seu camí
i la suavitat del piano
acaricia les millors notes possibles
mentre el geni continua assegut sense perdre cap instant de concentració



només al cor i en nosaltres
hi gaudeix la música,
només un bon regal
per acomiadar l'antony més poètic


Publicat a relatsencatala.cat el cinc del dos del dos mil vuit

http://www.youtube.com/watch?v=tg994BPCOIo

dissabte, 14 de juliol del 2012

Cactus, nom de monstre

Refregava les mans a llocs de punxes. Cactus era el seu nom, tenia més de tres-cents anys i la pell ferida amb mil cicatrius de sang per tot el cos. Volia amagar el cap sota ventres de noies embarassades. Tenia pluja àcida al cervell i portava camises estampades color cel per si alguna noia volia jeure al seu costat sabent que el silenci faria acte de presència tard o d'hora... la pluja no vindrà i el sol acompanya la quietud malalta de rostres que desconeixen els límits de la bellesa--hi havia mel als cabells rossos de la noia i fang a les mans de la pell ferida--Criden al bell mig de paisatges amples, allà on el desert és solitud i la raó ja no existeix. El negre es posa dins del blau perquè el cel s'ha tenyit de fosc. Dues vides perdudes en aquesta immensitat inorganitzable de batalles impròpies en segles de vides modernes... injustícia, indignació, i ara, més de tres-cents anys de cicatrius de sang per tot el cos, i després, dictadures que mai han marxat del tot, ventres de noies embarassades sense futur, llàgrimes i desconsol per una vida malalta plena de càncers injustos planejats per monstres amb noms i cognoms...--tots els noms
començaven per Cactus--

Marc Freixas, a catorze de juliol de dos mil dotze

dimecres, 11 de juliol del 2012

I si comencem a mirar el món amb els seus ulls?

AMB ULLS DE DONA

Estrenyeu-me les amistats
fins a la medul·la de les ments estimades.
Exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
alguna innocència dec tenir dins meu,
ara que fa temps que sóc home
i la mare va fer sortir aquell nadó que ja no sóc.
Tot i així,
voldria ser cordó umbilical del temps
i respirar els oxígens purs
dels primers minuts de vida,
les primeres besades de l'amor novell...,
els noms i cognoms del cos protector
en aquella pell que va fer suau el tacte inicial
de llavis i mans a flor de rostre finíssim,
embalsamats entre llàgrimes d'emoció
i somriures de plena sinceritat... plàcids i humils.
Estrenyeu-me les amistats,
exprimiu-me l'antic líquid amniòtic...,
vull ser la mare que fa sortir el nadó de dins.
Vull ser el pare
que tot ho veu a través d'ulls de dona
i després ho explica a les amistats
fent arribar aquelles seves llàgrimes d'emoció
fins a la medul·la de totes les ments estimades.

Marc Freixas, a onze de juliol de dos mil dotze

diumenge, 8 de juliol del 2012

Molt bon dia companys!!--Nou poema a l'hort!!!!!


Avui és diumenge, vuit de juliol de dos mil dotze!!!!!!!

El passat 28 de juny, la Mireia Sensarrich Roset, la meva estimada cunyada va fer 20 anys, i ahir dissabte 7 de juliol li vàrem regalar entre tots els amics i familiars un concert de "La gira de garatges" que porten a terme la banda més gran del rock fet a la ciutat d'Igualada : Faèrica!!!! A la meitat del concert--més o menys--li vaig poder llegir el "Poema dels vint anys..."---per cert, tot un luxe poder compartir escenari amb aquests "musicassus" ni que sigui per uns moments... gràcies faèrics!! i a tu Mireia, tan sols espero que tot et comenci a tenir la forma desitjada... per molts anys de nou cunyada!!---

POEMA DELS VINT ANYS

Mica a mica, però amb el pas ferm
ens anem posant al damunt els anys.
Tot just ara, avui
te n'adones del camí que portes
quan observes al teu voltant
que tens l'amor per company i amic fidel.
És en aquí
on hi veus la maduresa,
el futur a les pròpies mans
modelant amb intensitat aquest camí
que et porta la vida al bell mig de tot allò que ens rodeja.
És en aquí, a partir dels vint
on tot comença a tenir la forma desitjada.
Per molts anys!!

Marc Freixas, a vint-i-vuit de juny de dos mil dotze

dimecres, 4 de juliol del 2012

Ai, la nostra Barcelona... --accèssit al "Primer concurs literari Enjoy Barcelona"

Hem guanyat un accèssit al "Primer concurs literari Enjoy Barcelona" organitzat per "ep!espectacles poètics". Es tractava de fer un poema o una prosa poètica on la ciutat de Barcelona n'havia de ser la protagonista, i a poder ser amb una vessant crítica.
Vull compartir amb vosaltres la meva emoció i el poema guardonat...--i vull que sapigueu que un cop dit això, també cal fer saber que sóc dels que penso que l'art, la cultura i qualsevol cosa feta des del respecte i amb el cor ja té una vàlua i un mèrit incalculable, per tant aprofito per felicitar des d'aquí als altres guanyadors i a tots els participants d'aquest concurs que de ben segur també mereixen qualsevol dels premis... perquè em veig amb la necessitat de dir-ho, i perquè la cultura l'hem de fer créixer entre tots...---perquè és de tots!!---

Barcelona és molt gran
i petita a la vegada.
Hi ha carrers
per on hi passeja la riquesa
mentre a d'altres s'hi mor un “ionqui”.
La raó de viure lluny de tot
es transforma en realitat
amb bars com l'heliogàbal, per exemple...,
i en allí pots treure't els mals del món capitalista,
escoltar melodies estridents o ben acústiques,
desfer-te del dimoni i fotre't una estrella freda.
T'escric aquest poema
que parla de la gran ciutat
i es fa petita a la vegada.

-accèssit en el primer concurs literari enjoy barcelona-

http://concursenjoybarcelona.wordpress.com/2012/07/

diumenge, 1 de juliol del 2012

Escriure versos lliures i nou poema inèdit

No sé exactament quins són els motius, els fruits que fan de guia en aquesta caminada incansable del propi fet d'escriure-ho tot amb versos lliures, però quan ho faig, sento palpitar el cor amb un ritme diferent... emocionat per tot el que m'envolta, llavors tinc present el desig d'anar sempre una mica més enllà, em ve una inspiració que provoca aquella necessitat immediata de dir les coses que passen al meu voltant, i aquesta necessitat immediata també es converteix en amor i bellesa al mateix temps i a parts iguals. El què us vull dir és que no puc viure sense escriure perquè tinc el compromís de fer-vos saber tot allò que succeeix en aquesta terra nostra... tinc la necessitat de fer-ho, i potser aquests en són els motius principals.

Marc Freixas, 1 de juliol de 2012



Protecció, mans, infants, família i amistat... per damunt de tot--quan parlem de confiança i complicitat-- què en penseu?

Imagino...

Imagino les teves fissures
en els camins voluptuosos dels palmells.
Infinit estel de cos petit i tendre
que remena la mirada innocent
damunt les promeses incompletes... engany de grans
per apaivagar innocència amb ulls nus, desprotegits,
malferits de nuesa, portadors del somriure amagat entre plors.
No vols esbiaixar la netedat i la puresa
d'aquells voluptuosos palmells
apaivagant la innocència dels ulls nus
que provoquen fissures al cos petit i tendre.
Imagino la brevetat dels instants
perquè penses en aquelles mans plenes de futur
i saps de la por irremeiable pels sentits
ara que repenses la vida i el demà dels teus descendents.
Protegeixes el destí dels nous equipatges
en el viatge llarg de la complicitat.
Ens uneix la confiança
dels amors adquirits pel vincle familiar,
i després refem les amistats
perquè hem estat capaços de trobar el punt de partida.
Imagino les teves fissures
i la brevetat dels instants.

Marc Freixas, a 30 de juny de 2012

Dades personals

La meva foto
Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.