La grandiloqüència de la llum...

La grandiloqüència de la llum
es podria definir, sense exagerar,
com a temps imprevisible, eteri,
en cossos purament brillants
que emergeixen del no-res
per enlairar-se i erigir-se
com a déus eterns,
sense pretensions.
És per això
que som aigua i llum,
i som, necessàriament,
líquid indispensable per la vida.
Perquè també som
matèria imprescindible del cosmos.

Marc Freixas, 2 setembre 2016

Un poema no s'escriu només per escriure

Un poema
no s'escriu només per escriure.
Un poema
s'escriu per la necessitat d'escriure, i també,
per la necessitat imperiosa
de compartir les pròpies emocions,
sabent que aquestes
són el fruit interior que ens crida...,
són el fruit intens i necessari
que s'ensenya sense condició als altres.
Un poema
també s'escriu
per ensenyar dents poc blanques,
per dir la veritat de l'amor i l'odi,
per reivindicar la importància de la tristesa, i també,
per reivindicar la importància vital de l'alegria...,
perquè el poema
s'escriu per totes aquestes coses,
i també s'escriu
per denunciar les guerres
i homenatjar la pau necessària dels pobles.
Un poema
és el mirall per on es veu la tendresa...,
és el mirall
per on es veu el passat, el present i el futur.

Marc Freixas, 1 setembre 2016

Nosaltres caminarem per tu...

Nosaltres
caminarem per tu,
respirarem i creixerem
encara més per tu.
Madurarem, com un poema dolç,
com si queixaléssim
les paraules que diu la teva boca...,
com si lluitéssim junts per viure més,
amb més intensitat i més amor que mai.
Només per tu
tornarem a néixer junts
per retrobar el pols de la genètica
que uneix els ponts per fer-los forts.
Tornarem als inicis de la memòria
per recordar les històries viscudes,
per entendre que el pas del temps
és ple de la teva marcada presència,
i per saber, inqüestionablement,
que la vida s'aferra a la vida
sense cap mena d'imprecisió.

Marc Freixas, 31 agost 2016

Fa temps...

Fa temps
que les paraules
ens maduren a la boca,
que el diàleg és intens
i l'amor indescriptible.
Fa molt temps
que tenim la maduresa,
que creiem en nosaltres
per compartir la vida, plenament,
amb tots els batecs irregulars i precisos...,
amb tot allò que forma part del tot,
sense deixar-nos cap engruna d'aire,
sense perdre oxigen dels pulmons,
i sense perdre res d'aquest tot
que prepara un futur ple de respiració.
Perquè som temps i paraules,
i som la maduresa a la boca
i l'amor indescriptible.

Marc Freixas, 29 agost 2016

Si som un somni...

Si som un somni, no cal fer veure
que aquesta és la nostra absurda realitat.
Perquè la bellesa que portem al damunt,
mai ens marxa del més endins, i forma part
de la certesa que ens apropa a l'univers.
I som somni perquè som eterns,
i som eterns perquè som vida...,
perquè som el somni etern
de la vida que emplena l'univers.

Marc Freixas, 22 agost 2016

Poesia també és...

Poesia també és la que fa prendre consciència, i té aquella puresa de moltes cares, de moltes formes i molts matisos. Perquè la poesia forma part del dibuix escenificat de totes les vides que existeixen.

Marc Freixas, 22 agost 2016

Vida, empeny amb força...

Vida, empeny amb força,
que les bales de palla
també saben que tot es resumeix
en fer-nos costat des de l'inici,
en estimar-nos per sempre
amb la llavor primera
que ens va crear.
Vida, empeny amb força,
i ajuda'm a continuar endavant
per sembrar més amor
sense aturar-nos.
Que no decaigui mai
el batec persistent
de la descendència.

Marc Freixas, 21 agost 2016
---poema per a Biel Freixas i Sensarrich---
---foto de Lourdes Sensarrich---

La recepta...

La recepta
surt a poema per dia,
i pot prendre
la quantitat de versos que vulgui
perquè no hi ha cap contraindicació.

Marc Freixas, 19 agost 2016

Si els poemes poguessin volar...

Si els poemes poguessin volar,
volarien més per tu que no pas per mi.
Si els ocells poguessin parlar,
parlarien de poetes pels teus ulls,
i llegirien la llibertat de la mirada
a través del cel i les seves paraules.
Si els ocells poguessin parlar,
parlarien dels carrers dels poetes,
mirarien encara molt més amunt,
i tendrament, llegirien cada mirada
a través del paisatge poètic i inqüestionable
que també dibuixen les seves pròpies ales.
Ara ja és hora de fer saber,
que si un dia els poemes poden volar,
volaran molt més per tu que no pas per mi.

Marc Freixas, 18 agost 2016

On és el valor de les coses i els dies?

On és el valor de les coses i els dies?
Tot es transforma i res no es perd.
On és la música de Jorge Drexler?
El cant viu per la paraula i el paisatge.
La teva mirada també es transforma...,
també parla el llenguatge,
i parlen els Déus de la cançó,
i les teves inquietuds creadores
parlen a través de l'art que fa el poema.
On és la teva esperança fortificada?
On és el teu amor inesborrable?
Tot s'abraça sense etiquetes.
Tot es pot sense cruesa.

Marc Freixas, 16 agost 2016

Les paraules incandescents...

Les paraules incandescents,
també tenen coherència constructiva...,
i tenen instints de supervivència 
perquè arriben a l'hora justa,
i són fidels a la primera llum,
que és la que penetra el Sol quan neix,
i desemboca, justament de nou i en plenitud de raó, 
per tornar a brillar i fer-nos creure en el destí,
i dir-nos, amb la seva pròpia veu, alta i clara,
que tota aquesta incandescència escenificada,
és el resultat més probablement ferm 
de la poesia que alimenta i existeix.

Marc Freixas, 15 agost 2016

La llum intensa...

La llum intensa dels fanals interiors,
acomoden, amb una perillositat agradable,
la seducció de viure al límit de l'abisme.
Per sort, tenim batecs persistents...,
i també tenim 
una pujada d'autoestima tolerable,
i comprensió raonada, calmada i ferma
de les preocupacions que ens van venint.

Marc Freixas, 15 agost 2016

Escriure i perviure...

Escriure i perviure
són dos verbs imprescindibles
que tracen les línies inicials
del batec que persisteix,
que mai desespera, i que forma
la conjunció coherent i indispensable
de saber-nos ben vius en el record
i en la similitud inexacta del poema.

Marc Freixas, 13 agost 2016

Que ningú et prengui de tu

Que ningú et prengui de tu...,
ni de l'amor dels teus,
ni del teu temps.
Ets el camí empedrat
d'una casa de poble de muntanya, allà,
on arribes al cim de la calma absoluta...,
on ningú se't farà estrany amb res
perquè només has creat inspiració
amb la puresa del teu instint camaleònic.
Has fet del verd dels paisatges,
la teva llar poètica, inicialment impenetrable,
per tal de fer-la créixer, indiscriminadament,
després de treballar la creació de nous versos.
Que ningú et prengui de tu...,
ni de tot l'amor
que ocupa els dies,
ni de la relativitat del temps,
ni de tots els poemes
que encara han de venir.

Marc Freixas, 8 agost 2016

A l'ADN...

A l'ADN, que és l'àcid desoxiribonucleic,
hi tenim gravada la nostra història,
i en els confins del gran laberint
hi ha tot allò que forma part
de la memòria i el pensament.
La genètica avança,
i cal remarcar-ho a temps
per ser-ne conscients, però també,
per extreure'n l'atreviment.
Perquè si fem ús de la raó,
descobrirem, sense alteracions,
que res és exageradament destructiu.

Marc Freixas, 6 agost 2016

Trobar-te...

Trobar-te va ser una sort.
I trobar-te, ara, avui,
és necessàriament, saber-me viu 
per dins del propi temps.
Em semblava important
habitar la teva casa...,
habitar l'espai 
procurant de veure't 
intensament bategant amb tot, 
en tot moment i en tots els àmbits.
Continues eternament preciosa,
i m'atreveixo a dir, respectuosament,
que vull estimar-te sencera
fins més enllà dels límits establerts...,
fins molt més enllà 
de la passió infinita de l'amor.

Marc Freixas, 5 agost 2016

La consciència és nostra...

La consciència és nostra,
i també ho és el compromís.
Les ganes de viure són nostres,
i també és nostre el desenllaç.
I la carcassa que portem al damunt,
no és que sigui gran cosa,
però forma part del desig,
i de la raó de créixer encara més.
Les nostres ànimes, que també són paraules,
sempre tornen a renéixer amb allò que som :
del res al tot, de la prohibició a la llibertat,
de l'oblit al record passant per la memòria.
La dignitat és la consciència dels vius
perquè la paraula viu per nosaltres...,
la paraula viu per com som,
i no pas per la mort imposada
d'un pensament catastròfic inacceptable.
La mort és poruga perquè no existeix...,
perquè la mort no té sang,
i no té res perquè no és res!

Marc Freixas, 4 agost 2016

Qui guia...

Qui guia la paraula nova
del poeta de carrer?
On és la conjunció eterna
entre allò que prové del vell
i desemboca inevitablement amb el nou?
Algú té la veritable certesa
agafada eternament a les mans?
La màgia, recau, precisament,
en aprendre a valorar
les emocions senceres del poema.

Marc Freixas, 2 agost 2016

Escriure un poema...

Escriure un poema
en nom de la vida,
ha de ser, com a mínim,
un acte d'amor etern a la bellesa...,
i també, una decisió important,
plenament acordada amb la consciència.
Escriure un poema
no és cap broma estranya,
ni tampoc una metàfora dita a l'atzar,
ni fer versos sense calcular la maduresa.
Escriure un poema
en nom de la vida,
ha de ser, com a mínim,
un acte de raonament verídic i inqüestionable.

Marc Freixas, 1 agost 2016

Eddie Vedder...

Eddie Vedder, m'ensenya,
que la puresa s'escolta més bé
amb una veu que em tremola per dins.
"Jeremy" ressona de manera imperiosa
cada vegada que tanco els ulls
i disposo tot el cos i les orelles
a gaudir de Pearl Jam sense distraccions.
Reconec la veritat, el compromís i el desenllaç,
de qui és capaç de posar el rock
a nivells superiors de consciència,
on no hi ha res més que no sigui
una autèntica revolució de tendresa emocional.
Ell encara ho fa! Eddie Vedder i la seva banda ho van fer!
Trencar esquemes,
plorar bellesa, escriure història
amb una música d'una altra dimensió.

Marc Freixas, 1 agost 2016

Vida entrellaçada...

Vida entrellaçada amb el pas de les hores
en un cel de marbre amb blau de vidre...,
de cos que s'espolsa la pressió
i mirada d'oceà que penetra la tendresa.
Geni de la força gravitatòria que empeny l'amor!
Qui mira amb tanta bella ràbia d'estimar?
Qui clou els ulls per deixar-se seduir?

Marc Freixas, 31 juliol 2016

Crustàcia poètica...

Crustàcia poètica per protegir poemes
que no tenen por d'ensenyar les pròpies ferides.
Per dins hi trobareu paraules inspiradores
que porten regust de bellesa salvatge,
i que diuen coses, que segons qui,
trobarien perilloses de ser escoltades.
No penso el mateix! Per sort, la cosa poètica
té moltes maneres de fer-se veure, i sap com travessar
la barrera prohibida d'allò establert per quatre capritxosos.
Hem de poder escriure poemes amb ferides
que anirem curant amb el pas del temps.

Marc Freixas, 30 juliol 2016

Començo les vacances...

Començo les vacances
per poder dir, amb esdrúixoles grosses,
que no faré cas de les pors i les seves mentides,
i que m'amagaré, de ple, sota paraigua,
a nous versos que faran paraules amb accents.
Ja no diré noms estranys ni secundaris...,
perquè et cridaré per la fórmula del títol,
que tot ho resumeix de cop i sense enganys,
i que quadra a la perfecció el contingut.
La pluja serà plena i sostinguda, constant,
i sense gaires entrebancs.
Tindrem gotes pures i netes,
capaces de parar, a temps, i amb punt i final,
la sensibilitat dels nous poemes que vindran.

Marc Freixas, 29 juliol 2016

Corprenia...

Corprenia
curosos cors cremallera
que s'obrien esplendorosos...,
i prenien l'amor
més enllà de les teulades,
arribant a les estrelles,
deixant de banda la tristesa.
Corprenia
obertures inacabables
de milions de quilòmetres
d'amor desmesurat :
desitjos interestel·lars
de bellesa infinita.

Marc Freixas, 27 juliol 2016

Pensava...

Pensava
en una pau possible.
Pensava
en una Ganímedes
a tocar de les mans...,
i a tocar de les nostres ànimes,
i de les nostres consciències,
i dels actes d'amor dels nostres cors.

Marc Freixas, 26 juliol 2016

De vegades...

De vegades,
i preparat amb un llibre sota el braç,
he fet acte de presència
en una d'aquelles converses
que acaben amb plena discussió 
i es converteixen en cridòria.
És llavors que m'aturo a pensar,
calmo un instant els instints,
i em faig aquesta pregunta :
"i si em poso
a llegir en veu alta
per fer-los callar?"

Marc Freixas, 24 juliol 2016

Pel cap baix...

Pel cap baix,
els laberints de la memòria
porten poemes matemàtics,
fotografies que van del blanc i negre
fins als colors més vius i cridaners. 
També porten unes quantes radiografies
que semblen equacions vitals i exactes
mostrant interioritats genètiques diverses.
Tot es resumeix a saber, permanentment,
que som un record etern
gens temporal d'ingenuïtat.

Marc Freixas, 21 juliol 2016

"Saber" i "No som cossos perfectes!"---Dos nous poemes!

Saber, de manera factible,
que les estores del desig
cobreixen la llum dels cossos.
I saber, que s'abraonen, que ho fan de cor
perquè s'estimen sense fer cap mal.

Marc Freixas, 19 juliol 2016

No som cossos perfectes!
Som espai profund
d'un negre seductor infinit.
Som la mirada d'Einstein
després de mirar la ciència físicament.

Marc Freixas, 19 juliol 2016

Hi ha núvols que semblen déus de l'univers...

Hi ha núvols
que semblen déus de l'univers
venint del més enllà desconegut.
Diuen que són núvols lenticulars,
Però si ajuntem les seves formes,
la mirada que dibuixa l'horitzó
damunt dels nostres rostres,
és quelcom més que una obra d'art
plena de detalls insuperables...,
perquè és allò que tu vols que sigui,
i potser és la perfecció d'allò imperfecte.
Potser els ovnis
són més a prop del què ens pensem.
Potser la vida, tal i com la coneixem,
deixarà de tenir plena innocència
quan siguem capaços de passar d'allò imposat
a allò que es fa evident amb el temps :
un temps que és relatiu
i que ens sorprèn a cada instant.

Marc Freixas, 14 juliol 2016
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"--

Podríem esperar a créixer...

Podríem esperar a créixer
vora la rosada d'un ventre encès
que porta vida des dels incicis de l'existència.
També podríem posar-nos a parlar
de la tendresa que provoquen les paraules
després de l'esclat d'emocions incontrolables...,
i després, fins i tot, de les explosions d'alegria
que barreja els instints de la creació
amb la necessitat de protegir-nos
en aquella abraçada infinita de l'amor,
de quan la mare petoneja la petita bellesa
que més tard es farà immensament gran,
i serà plena d'una humanitat líquida,
oceànicament imprescindible.
Podríem esperar a créixer
amb totes aquestes coses precioses
lligades al ventre encès de la vida d'una mare.

Marc Freixas, 14 juliol 2016

Pare...

Pare, ets el dia a dia i les coses de les paraules.
I les coses que s'ajunten per fer vida.
I una inacabable maduresa
que aconsella amb la mirada
de llenguatge imprescindible.
Pare, el dia a dia es fa etern al teu costat,
i mai deixes de gronxar-me el pensament,
i te'm fas present des de la primera llum del néixer...,
de quan tot és per sempre batec persistent,
i el record és immutable en el temps.
Ets la raó i el motor i totes les coses,
i les paraules i la vida i l'exemple, i la primera llum
que em construeix i em configura per dins i per fora.

Marc Freixas, 6 juliol 2016

I arriba, de cop...

I arriba, de cop, com si fos per art de màgia,
aquella alta i volguda responsabilitat,
aquell tros de tu que et fa sencera,
que descriu, inequívocament, la raó particular
de qui sap que la lluita és constant i necessària
just a l'hora precisa de refer la paraula "humanitat"...,
de refer-la a través d'una implicació extraordinària
sabent que la millor manera de curar la salut
és estudiant-la a fons, des de les arrels més profundes,
des del lloc on ho fa la valentia més sàvia de qui aconsella,
i de qui torna a saber curar la salut, definitivament,
d'una manera nova, precisa, elegant i diferent.

Marc Freixas, poema del 28 de juny del 2016

---poema per a Mireia Sensarrich---

Crema la llengua de foc...

En un primer instant,
crema la llengua de foc del dia a dia,
però després, amb tanta potència acumulada,
torna la roda que brilla pura, sense esquerdes...,
i torna pels límits desconeguts, 
irrefrenable de vida pleníssima,
com si es tractés d'un huracà positiu
d'incontrolable força descomunal
per on surt la suma que suma
i ens desfà d'allò que ens vol restar.
Torna la roda, calmada.
I torna la vida, que brilla pura per tu.

Marc Freixas, 23 juny 2016

Li deien...

Li deien
que llegís detingudament la paraula "amor".
Li comentaven, amb molta paciència,
que no calia fer-ne gaire rebombori,
que ja notaven la tendresa que desbordava.
Se sentien infinitament atrets
per la seva enorme manera d'estimar.
Tot i així, insistien, i li demanaven
que mai deixés de llegir la paraula "amor".

Marc Freixas, 11 juny 2016

Escola Garcia Fossas - Igualada - Poesia

De tant en tant, a l'Escola Garcia Fossas d'Igualada s'hi fa poesia, i els nens et miren amb un somriure que t'eixampla el cor, i t'escolten amb una atenció sorprenent, i t'expliquen que també volen fer llibres de poemes, i de dibuixos, i de fotografies, i acaben entenent que tot allò que els envolta també és poesia, i saben més bé que ningú que els somnis es poden fer realitat quan hi posen els cinc sentits, i em diuen que ara ja saben que els cantautors són poetes que fan cançons, i em fan saber de primera mà, que ara ja entenen què vol dir això de fer de poeta de carrer, i que troben molt interessant això de posar-se al costat de la pissarra per llegir un poema, i diuen, també, que demà ens tornarem a veure, que ja em diran "hola", i que volen saber com ha anat a l'altra part de la classe de segon de primària, i que sobretot els faci saber com n'és d'important això de la poesia! Jo, per la meva banda, només puc tornar els seus somriures que t'eixamplen el cor, amb un altre somriure que eixampli els seus cors, i que agraeixo la seva immensa felicitat, i que me'ls estimo infinitament, i vull que sàpiguen, que gràcies a tots ells, tenim un futur esplèndid perquè ja saben que ningú pot posar traves als seus somnis. Noies, nois : -moltíssimes gràcies per ensenyar-me un munt de coses a través de tot el què m'heu dit avui!!!! -moltíssimes gràcies per ser tant valents i llegir poemes en veu alta!!! Ah, si, per cert, teniu raó! em dieu que demà ja ens tornarem a veure! -i tant!!!! -no patiu, ja us faré saber com ha anat a l'altra part de la classe!!!! Una forta abraçada "nanus"!!!!
Marc Freixas, 2 juny 2016

Web de l'escola :
Escola Garcia Fossas

Foto de l'escola :

"El callat"...

"El callat"
és un Vinyoli de pròleg
després de llegir-lo intensament.
M'enamora el poeta
que hi ha darrera els versos...,
que la bellesa no renyeix per cap vestit,
ni per com basteix cada paraula
mentre passejo amb el "com ho diu"
i amb el sentit primari de les construccions,
innegablement primitives, nues,
ordenades i gens destraleres.
Només així, en la seva poesia,
trobarem la definició més encertada pels poetes...,
finalment, la definició més pura i tendra,
la més salvatgement entenedora.

Marc Freixas, 29 maig 2016

La possibilitat de créixer fora...

La possibilitat de créixer fora de nosaltres mateixos,
ve donada per l'alt grau de física quàntica
que portem endinsat dins de l'extens Univers.
Vivim, com la dona de Mart,
en un cos que no té importància,
que només serveix per tenir-nos distrets,
que res ens resoldria si el necessitéssim.
Prefereixo descobrir, a poc a poc,
aquesta immensa humanitat que em toca viure,
que no és de ferro tristament rovellat
ni de plàstic fet malbé per la misèria,
sinó que és d'una suposada intel·ligència extraterrestre.
Perquè res és impossible si les vides són eternes...,
perquè no hi ha prova definitiva que ho desmenteixi,
ni científics posant la mà al foc per cremar-se,
ni governs predisposats a fer servir la raó de ser
per preparar la veritable essència de la nostra història.
No hi ha capacitat de reacció, ningú ho sabria defensar...,
i ho som tot perquè només som aigua pura i líquida i transparent,
i ben mirat, tampoc ens caldria haver de posar nom a totes les coses.
I ho som tot perquè només som això :
aigua pura i líquida i transparent,
i malgrat algú vulgui fer-nos creure el contrari,
també som tot l'amor que tot ho estima eternament.

Marc Freixas, 23 maig 2016
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---

Cuida la paraula...

Cuida la paraula a la teva manera
i prescindeix de les falses esperances
de qui no accepta la diferència
d'una poesia de carrer imprescindible.
Protegeix-te dels amors impossibles...,
protegeix la paraula més teva
des del far lluminós més potent i autèntic.
Estima el poema sense imposicions, i així,
el gènere poètic, amable, sincer i humil,
serà compensat pel foc ardent de la cultura.
Ho recordes?
Recordes aquell amor?
Recordes com va desaparèixer el silenci?

Marc Freixas, 18 maig 2016

Reflexions a Plena Llum de Carrer ( El Petit Editor - abril 2016 )

Quatre coses del nou poemari que he tingut la sort de publicar.

Paraules que trobareu a la contraportada :

Marc Freixas i Morros neix el 13 de gener de 1975 a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) i viu des de fa molts anys a Igualada (l’Anoia). Escriure sempre ha format part de la seva vida. Va començar a publicar els seus poemes a la web relatsencatala.cat, i actualment escriu al seu blog versalliberat. Ha publicat dos poemaris:“El llarg camí d’escriure” (Setzevents Editorial, 2011) i “Amor i Silenci” (La Comarcal Edicions, 2013). L’any 2015 grava “Música d’amor i silenci”, un disc de cançó poètica amb el cantautor Albert Gàmez, a Aviram Estudi i amb la discogràfica Microscopi, i basat en els poemes del llibre “Amor i Silenci”. Ha col·laborat en dos discs del cantautor Cesk Freixas: “Set voltes rebel” i “Tocats pel foc”, on ha posat la seva veu i els seus versos. També ho ha fet en el llibre de poemes “Foc entre dos blaus” del poeta de Prats de Lluçanès, Vicenç Ambrós i Besa, on es va editar en l’epíleg un petit fragment del seu poema “Llençol blau cel de pau”. Escriu un poema en “El vol del silenci”, el primer poemari de Manel Arcos, escriptor, periodista i historiador d’Oliva (La Safor). Participa en un parell de llibres col·lectius: amb un poema en el llibre solidari “Autisme: trenquem el silenci amb la poesia”, i amb un altre poema en el poemari “Vers la llibertat, 17 poemes, 14 poetes”.

Reflexions a Plena Llum de Carrer 

Un poemari madur ens presenta Freixas. Des de la llibertat fins l’amor, del compromís a la bellesa. Sense artificis. Amb la realista visió d’una societat i d’unes sensacions pròpies que fins i tot ens aproparien a llegir la llum. Sense artificis ni dogmes ni símbols. Desig de llibertat i passió visceral en cada lletra sura pels versos il·lustrats. Un desig per lligar cada poema amb la vida és el sentit primari de les estrofes freixanes.

Imatge de la coberta :

Reflexions dos punt zero

La meravella és mirar un cel de nit estrellat, i saber que la bellesa dels dies es manifesta constantment en la plena calma que sentim quan disposem els nostres ulls a l'univers infinitament inabastable, desmesurat, intens, enigmàtic i real. Vivim la vida per tota aquesta màgia inigualable, i la veritable raó de l'amor recau en la curiositat inmensa d'allò que encara desconeixem, perquè, malgrat tot, som aigua i vent, aire i pols, cor i amor, paraula i poema.

Marc Freixas, 18 gener 2016

Ho som tot! Només hem de doblegar el temps i viatjar a través d'algun forat de cuc. El passat ja no

existeix, el present és important i el futur ho serà més. Som univers! Tenim una ment privilegiada, tenim al noste abast una vida emocional per descobrir-ho tot.

Marc Freixas, 20 gener 2016

Viure per escriure?
Escriure per viure?
Tan sols això, escriure,
fer paraules, posar-les a l'abast de tothom,
sense prejudicis ni cap por sense sentit,
i només amb el sentit comú del principi poètic,
la sensibilitat fonamentada en carrers diversos,
en versos diferents, agrupats com la bona gent,
en una plaça de qualsevol mercat,
a casa teva o a la meva... -si, tan sols això, escriure,
dir el què pensem quan escrivim en solitud,
donar-ho quan ho publiquem a peu de guerra,
a qualsevol escenari, sigui on sigui, ho reonec.
Com quan en Carles Rebassa m'ho va fer entendre,
i em va dir que publicava cada vegada que llegia en públic.
Vaig entendre, des d'aleshores, que no tot està perdut,
que encara queda molta vida per escriure, que visc,
que encara queda molta escriptura per viure,
que tot depèn de tot, i de tu, i de tu i de l'altra.
Som el què som perquè escrivim el què volem.

Marc Freixas, 21 gener 2016

Els ulls li brillaven
perquè deia que la bellesa
venia de les paraules imprecises.
I venia el poema nu
amb la predisposició inalterable.

Marc Freixas, 25 gener 2016

I potser, l'amor, sigui la medecina més preuada de l'ésser humà, però també, la que de tant en tant, sigui com un caramel que ens agrada, que amb excés ens pot ferir per dins, i ens pot matar a poc a poc, sense adonar-nos de res fins que ja és massa tard. Crec fermament en l'amor, però la consciència em diu que he d'aprendre a estimar de diverses maneres, i no només d'una sola manera. He d'aprendre a entendre que tot es transforma, i que les persones que més estimem, també les podem estimar i cuidar d'una manera nova i diferent. Potser això, amb una mica de sort, també farà possible una estimació llarga i eterna en el temps físic que vivim.

Marc Freixas, 27 gener 2016

És obvi que el temps és relatiu, que la vida és un camí llarg de pensaments diversos, i que la paraula forma part d'aquest paisatge, que, tanmateix, és atemporal. És del tot comprensible entendre que res és el què sembla, que les coses són com són perquè cada persona és com és, i que per més que ens entestem a tenir la raó amb allò que sovint afirmem, potser resulta que la raó és de tot un conjunt de moviments socials, que són el motor necessari d'allò que acabarà configurant la raó de tot el què afirmem com a camí llarg de vida. És obvi que la paraula, afirmativament, forma part d'aquest paisatge atemporal.

Marc Freixas, 28 gener 2016

No en sé el motiu exacte, però sempre tinc ganes d'escriure perquè vull escriure. Fins i tot quan no tinc res de nou per dir, també vull escriure, encara que sigui per escriure que no sé què puc escriure. De fet, aquest, és un plaer tant gran i tant immens, que mai em falta la gana per escriure pel simple fet d'escriure. No fa pas nosa escriure! És molt necessari escriure! No podria viure sense escriure! No sé pas què faria sense poder escriure! Quin plaer més gran i més immens i més necessari aquest d'escriure! Quina bogeria més maca aquesta d'escriure! No hi ha res comparable a escriure! Quines ganes que tinc d'escriure! I si algun dia he de morir, m'agradaria fer-ho escrivint. Mentrestant, viuré escrivint per viure amb tot el què m'envolta. Salut i escriptura!

Marc Freixas, 31 gener 2016

I la maduresa del temps, la gran maduresa dels anys! I els dies, la gran necessitat de madurar els poemes, de dir les paraules que recorden, de fer versos de les coses. La maduresa de crear la fàbrica més poètica i productiva!

Marc Freixas, 1 febrer 2016

Tots els últims poemes!

... i la tremolor de les paraules
i la cadència de cada poema
i la llengua d'or que llegim
i la literatura que estimem
i la bellesa de l'amor
i el País que som
i la vida que vivim
i el cor que batega
i la cultura resistint

 Marc Freixas, 21 novembre 2015

Novetats a deshora! Dies que passen sense pena ni glòria, desfici de vida,
de gent que ja no riu, que només plora! Perquè? Doneu-me respostes, doneu-me raons, doneu-me de tot per entendre el no-res. Digueu-me que si, abandoneu-vos del no, respecteu el present, menystingueu les angúnies, enamoreu-vos del foc, de l'amor i el futur! Feu que el somni es faci real al País on viuen les ànimes productives!
Marc Freixas, 26 novembre 2015

Cau la pluja
i el Sol
i la malaurada democràcia.
Alcem el vol?

Marc Freixas, 27 novembre 2015

La paraula, endinsa emocions que sentim per dins en el dia a dia de poemes,
que anem escrivint sense descans, sense fre, en aquest batec constant de vida, que no deixa adormir les nostres inquietuds. I som el foc i la cultura perquè som ardents per naturalesa. I som el desig i la llibertat i la raó i el tot.

Marc Freixas, 8 desembre 2015

I potser, la guitarra,
acompanyarà el futur que ha de venir
amb nous versos de carrer,
a plena llum del dia, a l'horitzó.
El vent, si cal,
serà la revolució del pensament,
la reflexió necessària pels nostres dies.

Marc Freixas, 10 desembre 2015

Tot està manipulat,
ja no queda res per manipular.
Som desordre d'un ordre establert.
Som el que no volen que siguem.
Som una educació fallida
intentant no defallir més,
i malgrat els intensos intents de lluita,
sembla que la lògica de les coses que lluitem,
mai tenen el premi de la veritable lògica
que ha de tenir la nostra dignitat humana.
Però deixarem les coses clares, i direm :

"Nosaltres, que som la gent que trepitja els carrers, no tenim por de la vostra absurda superioritat sense sentit, i us penseu que podeu fer i desfer jugant amb els nostres drets, i feu molta pena destrossant la llibertat de qui mereix sentir-se lliure a través d'una democràcia, que entre uns i altres, aneu fent malbé, com qui juga amb els sentiments per pura diversió. No ens feu cap mena de por, baixarem als carrers, farem la revolució autèntica que mereixem, i us farem fora a tots d'una punyetera vegada! No ens serviu... ja no ens serviu per a res! No us necessitem per a res!"
Marc Freixas, 14 desembre 2015

Cossos, que pel temps que fa que són vius,
estrenen, cada dia, equipatge nou de revolució.
Llàgrimes, que pel temps que fa que ploren,
miren, cada dia, paisatges i bellesa d'amagat,
respiren, encara, sense calma en plena vida,
i troben, en la lluita per sobreviure,
una desesperació sencera de mort,
una aniquiladora sensació d'inseguretat.
Occident, per voluntat pròpia, és molt lluny
de la brutalitat diària de les guerres.
Occident viu
en la bombolla perfecta del governant
que enganya descaradament al poble,
que ven la seva ànima a Orient
per fer-nos creure que és l'enemic.
Quanta ironia escampada
en aquesta absurda humanitat!

Marc Freixas, 19 desembre 2015

El cos que m'acull
és ple de tendresa,
de sang de la sang dels fills,
d'amor del meu amor etern,
de la vida que em rodeja,
del record de les coses,
de tota la immensitat,
i de la senzillesa
que m'acompanya.
El cos és la família
d'una casa amable, intensa,
que protegeix tots els meus dies.

Marc Freixas, 26 desembre 2015

Entraves, efímera, sense por,
per l'escletxa eterna que porta el temps.
Ets la tendresa radical dels dies,
la crua essència de la veritat,
el batec persistent que et protegeix,
la bellesa infinita que abasteixes.
Entraves, efímera, discretament,
per la porta principal dels cossos.
Ets el cor que guia la lectura.
Només tu, poesia, que acaricies
totes les pàgines, així, efímera,
sense por, discretament.

Marc Freixas, 1 gener 2016

La poesia és la veritable vida que ens rodeja per dins i per fora, i si voleu, és el somni que un dia en el futur esdevindrà la realitat que tant desitgeu. La poesia ho és tot. La poesia ho pot tot.
Marc Freixas, 2016

Hi ha poetes que em roben el cor.
Qui, de sang que em bull dels ulls,
commou amb llàgrimes
tot el plaer de llegir?
Quantes paraules
s'endinsen dins meu?
La fertilitat poètica
és imparable!
El desig,
irrenunciable!

Marc Freixas, 6 gener 2015