Pels que encara no ho sabeu, tenim sis poemes en mp3 que formen part del meu primer llibre de poemes "El llarg camí d'escriure".
http://www.goear.com/elllargcamidescriure/
http://www.locantich.cat/2012/03/marc-freixas-i-morros-recita-la-mort.html
dijous, 31 de maig del 2012
dimecres, 30 de maig del 2012
Poema del primer dia de març de dos mil dotze
Diríem que hi ha trens estavellats a murs
on no sabem si comença el trajecte
i tampoc tenim la certesa del lloc d'arribada.
Diríem, potser sense massa precisió
que de vies n'hi ha moltes
i cap d'elles tenen el cent per cent de seguretat...,
totes apunten bones maneres
i el pilot/conductor de la maquinària
amb prou feines sap si serà un bon viatge
tot i entendre i saber i assegurar als viatgers
que d'allà en sortiran arrecerats, plens d'innocència
sabent que la culpa de tot plegat la tenen sempre els mateixos.
Si canviem de tema
i volem parlar d'altres coses,
de ben segur que tot ens serà difícil
i fins i tot podríem acabar discutint
perquè de porres i dignitat i manifestacions de tot tipus
en tenim per donar i per vendre...,
que ja sabem que hi ha coses molt greus
i un cop ho toques et cremes
i un cop et cremes et desinfles
i la feina és nostra per tornar a inflar tanta mala llet!!
Tenim hores salvatges
i he començat el poema
escrivint damunt de vies que han destrossat trens
perquè les parets no han suportat mai
aquest coi d'infraestructures a quatre duros,
aquest collons de temps endimoniat
i aquesta falta de respecte per uns drets que mereixem.
I aquella casa del Senyor
també és la casa dels fatxendes :
la dels polítics i els banquers,
les verges i els apòstols...,
la casa de les taules plenes de tiberi,
el Sant sopar i la zona euro, la costella i la poma
i el vi convertit en sang de falangistes que adoren Hitler
i s'amaguen rere les cadires disfressats de democràcia mentidera
i fan festes fins a altes hores de la matinada, repassen els comptes i se'n riuen dels números vermells, discuteixen per discutir i s'enfaden sense cap mena de direcció ni ruta -vet aquí tots els trens que s'estavellen!!-
però hi ha moment per fer-se venir bé el comiat,
per entregar-se els uns als altres
i reconciliar matrimonis de conveniència ...,
i d'això en saben molt!!
fan servir les orgies per gaudir del sexe pur.
El ministre de l'interior
li posa per darrere al conseller d'economia.
El conseller d'economia
li fa una mamada al rector sense nom
d'una parròquia sense nom
en un país que fins i tot ja no té nom,
però s'han promès que si queden satisfets
es passaran per alt totes les normes
i aniran d'amagat a recollir les porres dels antiavalots
per donar-les a una parròquia sense nom
d'un amic del rector sense nom
que té un amic en un país que ara tampoc ja no té nom.
http://relatsencatala.cat/relat/les-hores-salvatges/1037368
on no sabem si comença el trajecte
i tampoc tenim la certesa del lloc d'arribada.
Diríem, potser sense massa precisió
que de vies n'hi ha moltes
i cap d'elles tenen el cent per cent de seguretat...,
totes apunten bones maneres
i el pilot/conductor de la maquinària
amb prou feines sap si serà un bon viatge
tot i entendre i saber i assegurar als viatgers
que d'allà en sortiran arrecerats, plens d'innocència
sabent que la culpa de tot plegat la tenen sempre els mateixos.
Si canviem de tema
i volem parlar d'altres coses,
de ben segur que tot ens serà difícil
i fins i tot podríem acabar discutint
perquè de porres i dignitat i manifestacions de tot tipus
en tenim per donar i per vendre...,
que ja sabem que hi ha coses molt greus
i un cop ho toques et cremes
i un cop et cremes et desinfles
i la feina és nostra per tornar a inflar tanta mala llet!!
Tenim hores salvatges
i he començat el poema
escrivint damunt de vies que han destrossat trens
perquè les parets no han suportat mai
aquest coi d'infraestructures a quatre duros,
aquest collons de temps endimoniat
i aquesta falta de respecte per uns drets que mereixem.
I aquella casa del Senyor
també és la casa dels fatxendes :
la dels polítics i els banquers,
les verges i els apòstols...,
la casa de les taules plenes de tiberi,
el Sant sopar i la zona euro, la costella i la poma
i el vi convertit en sang de falangistes que adoren Hitler
i s'amaguen rere les cadires disfressats de democràcia mentidera
i fan festes fins a altes hores de la matinada, repassen els comptes i se'n riuen dels números vermells, discuteixen per discutir i s'enfaden sense cap mena de direcció ni ruta -vet aquí tots els trens que s'estavellen!!-
però hi ha moment per fer-se venir bé el comiat,
per entregar-se els uns als altres
i reconciliar matrimonis de conveniència ...,
i d'això en saben molt!!
fan servir les orgies per gaudir del sexe pur.
El ministre de l'interior
li posa per darrere al conseller d'economia.
El conseller d'economia
li fa una mamada al rector sense nom
d'una parròquia sense nom
en un país que fins i tot ja no té nom,
però s'han promès que si queden satisfets
es passaran per alt totes les normes
i aniran d'amagat a recollir les porres dels antiavalots
per donar-les a una parròquia sense nom
d'un amic del rector sense nom
que té un amic en un país que ara tampoc ja no té nom.
http://relatsencatala.cat/relat/les-hores-salvatges/1037368
dimarts, 29 de maig del 2012
Amb el Celdoni a les butxaques
Hi ha llibres de poemes que són del tot necessaris perquè perduren en el temps.
La poesia és una necessitat de dir les coses, un deixar-se anar i
trepitjar cases i carrers. Un amor perdut en el temps, un amor fidel de
la persona que estimes i un desengany que desemboca inevitablement en
les ganes boges d'escriure-ho tot sense pèls a la llengua, per pur
plaer. N'estic segur que la poesia també són totes aquestes coses i
encara més!!
Perquè els poemes—dit sigui de pas i sense passar de llarg—també són el
mirall inequívoc de qualsevol generació anterior a la nostra—i de pas i
amb el pas ben ferm—també són la nostra gent d'avui, la nostra generació
amb dret a definir-se, amb dret a ple segle XXI de triar allò que volem
ser, de saber que som persones amb les coses clares i els valors
estesos als quatre vents, de tenir-ho tot, de fer servir les eines
productives fins arribar—qui sap si avui, demà o no gaire enllà-- als
anhels de la plena llibertat que mereixem com a poble, del nostre i de
tots els que ho necessiten.
Com deia en el començament, hi ha llibres que són del tot necessaris
perquè perduren en el temps, i som nosaltres qui traiem la pols a les
seves pàgines, els donem vida quan els llegim i fem que el seu record es
converteixi en la força que fa bategar els nostres cors.
Hi ha un llibre de poemes que es va acabar d'imprimir el dia 14 d'abril
de 1977 als tallers de GRÀFIQUES ROMÁN, S.A. Un llibre ple de poemes que
Celdoni Fonoll va voler recollir després de trepitjar un munt de
carrers. Un llibre que porta tots aquests nostres poetes estimats... un
llibre de tots els poetes que amb molt d'orgull el Celdoni anava llegint
en veu alta per tots els llocs del territori. Un llibre que porta per
títol “LA POESIA AL CARRER” i que té poemes de Miquel Martí i Pol,
Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Joan
Vinyoli, Víctor Jara (Estadi Xile) i un llarg etcètera.
Potser ara ja és hora de fer saber—tot i que algunes vegades ja ho he dit—que jo també sóc un poeta de carrer.
Fa temps que porto el Celdoni a les butxaques i encara em queda molt per aprendre!!
Marc Freixas
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Dades personals
- versalliberat
- Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.