I arriba, de cop, com si fos per art de màgia,
aquella alta i volguda responsabilitat,
aquell tros de tu que et fa sencera,
que descriu, inequívocament, la raó particular
de qui sap que la lluita és constant i necessària
just a l'hora precisa de refer la paraula "humanitat"...,
de refer-la a través d'una implicació extraordinària
sabent que la millor manera de curar la salut
és estudiant-la a fons, des de les arrels més profundes,
des del lloc on ho fa la valentia més sàvia de qui aconsella,
i de qui torna a saber curar la salut, definitivament,
d'una manera nova, precisa, elegant i diferent.
aquella alta i volguda responsabilitat,
aquell tros de tu que et fa sencera,
que descriu, inequívocament, la raó particular
de qui sap que la lluita és constant i necessària
just a l'hora precisa de refer la paraula "humanitat"...,
de refer-la a través d'una implicació extraordinària
sabent que la millor manera de curar la salut
és estudiant-la a fons, des de les arrels més profundes,
des del lloc on ho fa la valentia més sàvia de qui aconsella,
i de qui torna a saber curar la salut, definitivament,
d'una manera nova, precisa, elegant i diferent.
Marc Freixas, poema del 28 de juny del 2016
---poema per a Mireia Sensarrich---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada