Refregava les mans a llocs de punxes. Cactus era el seu nom, tenia més
de tres-cents anys i la pell ferida amb mil cicatrius de sang per tot el
cos. Volia amagar el cap sota ventres de noies embarassades. Tenia
pluja àcida al cervell i portava camises estampades color cel per si
alguna noia volia jeure al seu costat sabent que el silenci faria acte
de presència tard o d'hora... la pluja no vindrà i el sol acompanya la
quietud malalta de rostres que desconeixen els límits de la bellesa--hi
havia mel als cabells rossos de la noia i fang a les mans de la pell
ferida--Criden al bell mig de paisatges amples, allà on el desert és
solitud i la raó ja no existeix. El negre es posa dins del blau perquè
el cel s'ha tenyit de fosc. Dues vides perdudes en aquesta immensitat
inorganitzable de batalles impròpies en segles de vides modernes...
injustícia, indignació, i ara, més de tres-cents anys de cicatrius de
sang per tot el cos, i després, dictadures que mai han marxat del tot,
ventres de noies embarassades sense futur, llàgrimes i desconsol per una
vida malalta plena de càncers injustos planejats per monstres amb noms i
cognoms...--tots els noms
començaven per Cactus--
Marc Freixas, a catorze de juliol de dos mil dotze
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dades personals
- versalliberat
- Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada