La solitud
és aquell monstre bo
que ens acompanya
pel camí del propi pensament...,
i tot és necessari
i individual, i a la vegada
imprescindible i col·lectiu.
El cos
és la ferralla menuda
d'aquell infant perdut
enmig de corredisses, i la mare el protegeix.
I el pare plora amb desesperació
just quan la guerra dels sants innocents
desborda tots els seus mals
damunt la sang vessada per la llibertat.
--Marc Freixas, a catorze de desembre de dos mil dotze--
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dades personals
- versalliberat
- Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada