Tots els últims poemes!

... i la tremolor de les paraules
i la cadència de cada poema
i la llengua d'or que llegim
i la literatura que estimem
i la bellesa de l'amor
i el País que som
i la vida que vivim
i el cor que batega
i la cultura resistint

 Marc Freixas, 21 novembre 2015

Novetats a deshora! Dies que passen sense pena ni glòria, desfici de vida,
de gent que ja no riu, que només plora! Perquè? Doneu-me respostes, doneu-me raons, doneu-me de tot per entendre el no-res. Digueu-me que si, abandoneu-vos del no, respecteu el present, menystingueu les angúnies, enamoreu-vos del foc, de l'amor i el futur! Feu que el somni es faci real al País on viuen les ànimes productives!
Marc Freixas, 26 novembre 2015

Cau la pluja
i el Sol
i la malaurada democràcia.
Alcem el vol?

Marc Freixas, 27 novembre 2015

La paraula, endinsa emocions que sentim per dins en el dia a dia de poemes,
que anem escrivint sense descans, sense fre, en aquest batec constant de vida, que no deixa adormir les nostres inquietuds. I som el foc i la cultura perquè som ardents per naturalesa. I som el desig i la llibertat i la raó i el tot.

Marc Freixas, 8 desembre 2015

I potser, la guitarra,
acompanyarà el futur que ha de venir
amb nous versos de carrer,
a plena llum del dia, a l'horitzó.
El vent, si cal,
serà la revolució del pensament,
la reflexió necessària pels nostres dies.

Marc Freixas, 10 desembre 2015

Tot està manipulat,
ja no queda res per manipular.
Som desordre d'un ordre establert.
Som el que no volen que siguem.
Som una educació fallida
intentant no defallir més,
i malgrat els intensos intents de lluita,
sembla que la lògica de les coses que lluitem,
mai tenen el premi de la veritable lògica
que ha de tenir la nostra dignitat humana.
Però deixarem les coses clares, i direm :

"Nosaltres, que som la gent que trepitja els carrers, no tenim por de la vostra absurda superioritat sense sentit, i us penseu que podeu fer i desfer jugant amb els nostres drets, i feu molta pena destrossant la llibertat de qui mereix sentir-se lliure a través d'una democràcia, que entre uns i altres, aneu fent malbé, com qui juga amb els sentiments per pura diversió. No ens feu cap mena de por, baixarem als carrers, farem la revolució autèntica que mereixem, i us farem fora a tots d'una punyetera vegada! No ens serviu... ja no ens serviu per a res! No us necessitem per a res!"
Marc Freixas, 14 desembre 2015

Cossos, que pel temps que fa que són vius,
estrenen, cada dia, equipatge nou de revolució.
Llàgrimes, que pel temps que fa que ploren,
miren, cada dia, paisatges i bellesa d'amagat,
respiren, encara, sense calma en plena vida,
i troben, en la lluita per sobreviure,
una desesperació sencera de mort,
una aniquiladora sensació d'inseguretat.
Occident, per voluntat pròpia, és molt lluny
de la brutalitat diària de les guerres.
Occident viu
en la bombolla perfecta del governant
que enganya descaradament al poble,
que ven la seva ànima a Orient
per fer-nos creure que és l'enemic.
Quanta ironia escampada
en aquesta absurda humanitat!

Marc Freixas, 19 desembre 2015

El cos que m'acull
és ple de tendresa,
de sang de la sang dels fills,
d'amor del meu amor etern,
de la vida que em rodeja,
del record de les coses,
de tota la immensitat,
i de la senzillesa
que m'acompanya.
El cos és la família
d'una casa amable, intensa,
que protegeix tots els meus dies.

Marc Freixas, 26 desembre 2015

Entraves, efímera, sense por,
per l'escletxa eterna que porta el temps.
Ets la tendresa radical dels dies,
la crua essència de la veritat,
el batec persistent que et protegeix,
la bellesa infinita que abasteixes.
Entraves, efímera, discretament,
per la porta principal dels cossos.
Ets el cor que guia la lectura.
Només tu, poesia, que acaricies
totes les pàgines, així, efímera,
sense por, discretament.

Marc Freixas, 1 gener 2016

La poesia és la veritable vida que ens rodeja per dins i per fora, i si voleu, és el somni que un dia en el futur esdevindrà la realitat que tant desitgeu. La poesia ho és tot. La poesia ho pot tot.
Marc Freixas, 2016

Hi ha poetes que em roben el cor.
Qui, de sang que em bull dels ulls,
commou amb llàgrimes
tot el plaer de llegir?
Quantes paraules
s'endinsen dins meu?
La fertilitat poètica
és imparable!
El desig,
irrenunciable!

Marc Freixas, 6 gener 2015

Uns quants poemes de més!!!!

Quan un paisatge
em convida a la calma absoluta,
m'avinc a retrobar el propi recolliment
per parlar amb les paraules
de tots els meus poemes.
És llavors, per sort, que sóc conscient
de la feina que encara queda per fer.

Marc Freixas, 13 octubre 2015

La poesia
mereix caminar sola
pels llocs més insospitats
de la nostra quotidianitat,
però, de tant en tant,
i amb una certa assiduïtat,
reivindico el dret del poema
a saber créixer amb la música, abraçant-la.

Marc Freixas, 14 octubre 2015

Una existència
plena de bona humanitat,
seria, per exemple,
veure, creure i fer possible,
que tot d'una, espontàniament,
un ésser viu, fos capaç
de donar la mà a un altre ésser viu,
aconseguint, així, que la cadena humana
esdevingués realment imparable,
de punta a punta del planeta terra,
perquè el valor inqüestionable de l'inici bo,
faria d'inèrcia positiva de les coses
en la voluntat indestriable i certa
del fet històric que comportaria
aquesta existència
plena de bona humanitat,
i seria, irremeiablement,
la fi de tota violència,
i tindríem, finalment,
la possibilitat inequívoca
d'exercir el dret a ser lliures
en el poble que tant estimem.

Marc Freixas, 16 octubre 2015
--poema que vol reconèixer la fe
de la dona i de l'home que lluiten
pels drets fonamentals de tot--

L'Adrià Puntí
és el geni inclassificable
que sempre torna, puja i baixa
dels llocs més inimaginables...,
és la punta primera de la llança,
que, un cop te l'escoltes de ple,
ja no podràs deixar de sentir-lo per dins.
L'Adrià Puntí
és el tot de tot el què vius i veus,
i escriu, dibuixa i composa,
com qui reviu la bellesa de les coses...,
és allò que molts somiem de fer,
que et transporta de la metàfora
a la realitat que t'envolta,
a la certesa de saber-te viu
fins més enllà del cop de mall,
de l'enclusa, i que tot ho fa
amb la seva pròpia clau de girar el taller.
L'Adrià Puntí
és el geni inclassificable
que em permet escriure
uns quants versos agosarats...,
és qui em fa saber, i em deixa dir,
que la cultura catalana
té sort de tenir-lo
per enriquir-nos
amb el seu talent.

Marc Freixas, 18 octubre 2015

Només tu em tens corprès...

Només tu em tens corprès
de paraules plenes d'un alè
que es palpa amb els cinc sentits...,
només un amor de dies blaus
per acariciar el sucre de la teva boca.
Només les teves mans tendres
són el tacte clarificador i encès
que traspua foc amb les carícies...,
només una flama abraçada
per protegir-nos de l'incendi volgut.

Marc Freixas, 8 octubre 2015

De vegades...

De vegades em ve molt de gust
de llegir molts poemes de cop.
Tinc aquella necessitat
d'empapar-me amb tot allò
que és tan important de fer
pel simple fet de gaudir bojament
per cada volta de màgia sensible
escrita en forma de versos.
I és tan gratificant!
Ajuda tant a obrir-me l'ànima!
No puc separar els ulls de poemaris diversos.
I m'agrada molt
llegir-los de principi a fi,
de cap a cap, sense pausa,
sense res ni ningú
que pugui aturar aquesta fam poètica...,
sense cap condició imposada
perquè no hi ha condició que valgui
quan es tracta de llegir fervosament,
quasi bé per un autèntic impuls salvatge.
Es tracta d'una qüestió de supervivència,
de veracitat amb un mateix.
Si no llegís
la poètica del coneixement contemporani,
llavors, no podria ser real
escriure els propis versos amb dignitat.

Marc Freixas, 9 agost 2015

No estem sols

Avui
em dic a mi mateix
que no estem sols.
La humanitat
sovint té un paper irrellevant forçat
que desemboca en milions d'enganys.
No estem sols
perquè vivim
en un univers infinit
de molts universos infinits.
Seria injust
pensar que només nosaltres
som propietaris de la vida,
i encara seria més injust
pensar que només existeix una forma de vida.
Sé que la Terra em viu per dins,
però la curiositat d'altres planetes
amb altres possibles formes de vida,
també em viu per dins
amb una esperança descomunal.
Sovint
em poso melancòlic
pensant que algú molt poderós de la Terra
enganya a consciencia als seus habitants...,
sovint
em disposo a creure
que la raó humana és molt més forta,
i que res ni ningú
pot frenar aquestes esperances que tenim
de trobar vida en un univers infinit
de molts universos infinits.
És avui
i no en un altre dia
que em dic a mi mateix :
no estem sols!

Marc Freixas, 14 juliol 2015
---per a poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---

He sembrat...

He sembrat versos
a la punta dels teus ulls
per entrar-hi a poc a poc
i penetrar tota la llum
que t'habita per dins.
Llegiré, amb temps,
el significat inequívoc
que m'ensenya el teu paisatge,
la teva bellesa, que em passeja
pels camins eterns de la tendresa.
Coneixeré de nou l'amor, el desig...,
coneixeré l'amor que em té pres de tu,
de la teva mirada infinita que mai s'acaba.

Marc Freixas, 28 juny 2015

Últims poemes!!!!! tots!!!!!

Cada matí
em desperto amb les mateixes inquietuds,
però, cada nit,
quan arriba la mateixa foscor de sempre,
desvetllo la son per no dormir,
desfermo la buidor del llit
i començo, trist,
a caminar per dins d'un somni, vital,
que es torna llum
a mesura que avança la raó, la felicitat...,
i és en aquí, en aquesta estranya solitud,
en aquest punt concret,
on trenco les angoixes de cada dia,
les escapço sense penediment,
i poso el somriure
a disposició de qui llegeix poemes, eternament.

Marc Freixas, 2015

Poesia
de banda a banda,
de cap a cap,
de fit a fit,
d'aquí i d'allà,
d'arreu dels camps, dels carrers.
Poesia
sense esquerdes,
aplanant camins,
aprofitant els espais,
corrent pel vent,
estenent les ales,
en llibertat,
amb profunditat.
Poesia
sense mesura ni final,
sense quarts ni males hores,
trepitjant totes les agulles del rellotge,
-no les volem, no les necessitem,
no protegirem "l'establishment"...,
no en serem còmplices!-
cremant la repressió i els mals governs,
estirant orelles de polítics innecessaris
-que mai llegeixen cap poema-
Poesia
per tot això,
per estimar... i encara més!

Marc Freixas, 2015

Mes de juny en plena calma.
Repensant idees, revifant el cor...,
respirant oxígen
que remou la llum del carrer.
Tot es farà
amb la paraula, el vers, la reflexió.
Després vindràs tu
i em sentiré ple de força
per estimar els poemes.

Marc Freixas, 2015

Anar endavant, perseguir la casa de tots, la que habita a l'aire lliure, als camps oberts. Donar la cara, no amagar-se enlloc per poder entrar a la casa on tothom és benvingut. Trencar la por i el silenci, fer venir l'amor a cor obert sense prejudicis ni mals beneficis, ans al contrari, fer-lo arribar des del camí més llunyà fins al camí més proper, donant la cara sense amagar-se enlloc. Estripar el feixisme, cosir ferides i netejar la ment... destrossar la cara fosca imposada, fer venir l'amor a cor obert --obrint el record dels que van lluitar a mort per nosaltres, obrint racons de pensaments humanitaris, revolucionaris, extraordinaris-- Perseguir la casa de tots, habitar la llibertat, anar endavant, arribar més enllà sense oblidar qui som i d'on venim. Trencar la por i el silenci... matar el silenci! Parlar, debatre la identitat, trobar solucions, compartir idees, alliberar-nos, fer-nos nostres a través d'una pau desmesurada, exigir-nos la màxima responsabilitat pel bon funcionament d'aquesta societat, transformant-la en una salut ben viva i forta, fent desaparèixer els egoïsmes, en benefici dels intercanvis equilibrats de totes les coses que ens defineixen per viure en plena calma. Fem-nos a nosaltres mateixos, decidim-nos a protagonitzar aquesta nova part de la història que ens pertoca. Ningú és propietari de ningú, però tots som propietaris de la vida que ocupa els nostres dies, per tant, anem endavant, perseguim la casa de tots, habitem tot l'aire de la nostra llibertat!

Marc Freixas, 2015 / 2016
---apunts de reflexió
per a "Reflexions a plena llum de carrer"---