Marc Freixas, 2 juny 2016
Web de l'escola :
Escola Garcia Fossas
Foto de l'escola :
dijous, 2 de juny del 2016
Escola Garcia Fossas - Igualada - Poesia
De tant en tant, a l'Escola Garcia Fossas d'Igualada s'hi fa poesia, i els nens et miren amb un somriure que t'eixampla el cor, i t'escolten amb una atenció sorprenent, i t'expliquen que també volen fer llibres de poemes, i de dibuixos, i de fotografies, i acaben entenent que tot allò que els envolta també és poesia, i saben més bé que ningú que els somnis es poden fer realitat quan hi posen els cinc sentits, i em diuen que ara ja saben que els cantautors són poetes que fan cançons, i em fan saber de primera mà, que ara ja entenen què vol dir això de fer de poeta de carrer, i que troben molt interessant això de posar-se al costat de la pissarra per llegir un poema, i diuen, també, que demà ens tornarem a veure, que ja em diran "hola", i que volen saber com ha anat a l'altra part de la classe de segon de primària, i que sobretot els faci saber com n'és d'important això de la poesia! Jo, per la meva banda, només puc tornar els seus somriures que t'eixamplen el cor, amb un altre somriure que eixampli els seus cors, i que agraeixo la seva immensa felicitat, i que me'ls estimo infinitament, i vull que sàpiguen, que gràcies a tots ells, tenim un futur esplèndid perquè ja saben que ningú pot posar traves als seus somnis. Noies, nois : -moltíssimes gràcies per ensenyar-me un munt de coses a través de tot el què m'heu dit avui!!!! -moltíssimes gràcies per ser tant valents i llegir poemes en veu alta!!! Ah, si, per cert, teniu raó! em dieu que demà ja ens tornarem a veure! -i tant!!!! -no patiu, ja us faré saber com ha anat a l'altra part de la classe!!!! Una forta abraçada "nanus"!!!!
Marc Freixas, 2 juny 2016
Web de l'escola :
Escola Garcia Fossas
Foto de l'escola :
Marc Freixas, 2 juny 2016
Web de l'escola :
Escola Garcia Fossas
Foto de l'escola :
dilluns, 30 de maig del 2016
"El callat"...
"El callat"
és un Vinyoli de pròleg
després de llegir-lo intensament.
M'enamora el poeta
que hi ha darrera els versos...,
que la bellesa no renyeix per cap vestit,
ni per com basteix cada paraula
mentre passejo amb el "com ho diu"
i amb el sentit primari de les construccions,
innegablement primitives, nues,
ordenades i gens destraleres.
Només així, en la seva poesia,
trobarem la definició més encertada pels poetes...,
finalment, la definició més pura i tendra,
la més salvatgement entenedora.
és un Vinyoli de pròleg
després de llegir-lo intensament.
M'enamora el poeta
que hi ha darrera els versos...,
que la bellesa no renyeix per cap vestit,
ni per com basteix cada paraula
mentre passejo amb el "com ho diu"
i amb el sentit primari de les construccions,
innegablement primitives, nues,
ordenades i gens destraleres.
Només així, en la seva poesia,
trobarem la definició més encertada pels poetes...,
finalment, la definició més pura i tendra,
la més salvatgement entenedora.
Marc Freixas, 29 maig 2016
dilluns, 23 de maig del 2016
La possibilitat de créixer fora...
La possibilitat de créixer fora de nosaltres mateixos,
ve donada per l'alt grau de física quàntica
que portem endinsat dins de l'extens Univers.
Vivim, com la dona de Mart,
en un cos que no té importància,
que només serveix per tenir-nos distrets,
que res ens resoldria si el necessitéssim.
Prefereixo descobrir, a poc a poc,
aquesta immensa humanitat que em toca viure,
que no és de ferro tristament rovellat
ni de plàstic fet malbé per la misèria,
sinó que és d'una suposada intel·ligència extraterrestre.
Perquè res és impossible si les vides són eternes...,
perquè no hi ha prova definitiva que ho desmenteixi,
ni científics posant la mà al foc per cremar-se,
ni governs predisposats a fer servir la raó de ser
per preparar la veritable essència de la nostra història.
No hi ha capacitat de reacció, ningú ho sabria defensar...,
i ho som tot perquè només som aigua pura i líquida i transparent,
i ben mirat, tampoc ens caldria haver de posar nom a totes les coses.
I ho som tot perquè només som això :
aigua pura i líquida i transparent,
i malgrat algú vulgui fer-nos creure el contrari,
també som tot l'amor que tot ho estima eternament.
ve donada per l'alt grau de física quàntica
que portem endinsat dins de l'extens Univers.
Vivim, com la dona de Mart,
en un cos que no té importància,
que només serveix per tenir-nos distrets,
que res ens resoldria si el necessitéssim.
Prefereixo descobrir, a poc a poc,
aquesta immensa humanitat que em toca viure,
que no és de ferro tristament rovellat
ni de plàstic fet malbé per la misèria,
sinó que és d'una suposada intel·ligència extraterrestre.
Perquè res és impossible si les vides són eternes...,
perquè no hi ha prova definitiva que ho desmenteixi,
ni científics posant la mà al foc per cremar-se,
ni governs predisposats a fer servir la raó de ser
per preparar la veritable essència de la nostra història.
No hi ha capacitat de reacció, ningú ho sabria defensar...,
i ho som tot perquè només som aigua pura i líquida i transparent,
i ben mirat, tampoc ens caldria haver de posar nom a totes les coses.
I ho som tot perquè només som això :
aigua pura i líquida i transparent,
i malgrat algú vulgui fer-nos creure el contrari,
també som tot l'amor que tot ho estima eternament.
Marc Freixas, 23 maig 2016
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---
--del poemari inèdit "Esperança de vida a l'exterior"---
dimecres, 18 de maig del 2016
Cuida la paraula...
Cuida la paraula a la teva manera
i prescindeix de les falses esperances
de qui no accepta la diferència
d'una poesia de carrer imprescindible.
Protegeix-te dels amors impossibles...,
protegeix la paraula més teva
des del far lluminós més potent i autèntic.
Estima el poema sense imposicions, i així,
el gènere poètic, amable, sincer i humil,
serà compensat pel foc ardent de la cultura.
Ho recordes?
Recordes aquell amor?
Recordes com va desaparèixer el silenci?
i prescindeix de les falses esperances
de qui no accepta la diferència
d'una poesia de carrer imprescindible.
Protegeix-te dels amors impossibles...,
protegeix la paraula més teva
des del far lluminós més potent i autèntic.
Estima el poema sense imposicions, i així,
el gènere poètic, amable, sincer i humil,
serà compensat pel foc ardent de la cultura.
Ho recordes?
Recordes aquell amor?
Recordes com va desaparèixer el silenci?
Marc Freixas, 18 maig 2016
dissabte, 16 d’abril del 2016
Reflexions a Plena Llum de Carrer ( El Petit Editor - abril 2016 )
Quatre coses del nou poemari que he tingut la sort de publicar.
Paraules que trobareu a la contraportada :
Marc Freixas i Morros neix el 13 de
gener de 1975 a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) i viu des de fa
molts anys a Igualada (l’Anoia).
Escriure sempre ha format part de
la seva vida. Va començar a publicar
els seus poemes a la web relatsencatala.cat, i actualment escriu al seu
blog versalliberat.
Ha publicat dos poemaris:“El llarg
camí d’escriure” (Setzevents Editorial, 2011) i “Amor i Silenci” (La Comarcal Edicions, 2013).
L’any 2015 grava “Música d’amor i silenci”, un disc de cançó poètica amb el cantautor Albert Gàmez, a Aviram Estudi i amb la
discogràfica Microscopi, i basat en els poemes del llibre “Amor
i Silenci”. Ha col·laborat en dos discs del cantautor Cesk Freixas: “Set voltes rebel” i “Tocats pel foc”, on ha posat la seva veu
i els seus versos. També ho ha fet en el llibre de poemes “Foc
entre dos blaus” del poeta de Prats de Lluçanès, Vicenç Ambrós
i Besa, on es va editar en l’epíleg un petit fragment del seu poema “Llençol blau cel de pau”. Escriu un poema en “El vol del
silenci”, el primer poemari de Manel Arcos, escriptor, periodista
i historiador d’Oliva (La Safor). Participa en un parell de llibres
col·lectius: amb un poema en el llibre solidari “Autisme: trenquem el silenci amb la poesia”, i amb un altre poema en el poemari “Vers la llibertat, 17 poemes, 14 poetes”.
Reflexions a Plena Llum de Carrer
Un poemari madur ens presenta Freixas.
Des de la llibertat fins l’amor, del compromís a la bellesa. Sense artificis. Amb
la realista visió d’una societat i d’unes
sensacions pròpies que fins i tot ens
aproparien a llegir la llum. Sense artificis
ni dogmes ni símbols. Desig de llibertat
i passió visceral en cada lletra sura pels
versos il·lustrats. Un desig per lligar cada
poema amb la vida és el sentit primari de
les estrofes freixanes.
Imatge de la coberta :
dimarts, 2 de febrer del 2016
Reflexions dos punt zero
La meravella és mirar un cel de nit estrellat, i saber que la bellesa dels dies es manifesta constantment en la plena calma que sentim quan disposem els nostres ulls a l'univers infinitament inabastable, desmesurat, intens, enigmàtic i real. Vivim la vida per tota aquesta màgia inigualable, i la veritable raó de l'amor recau en la curiositat inmensa d'allò que encara desconeixem, perquè, malgrat tot, som aigua i vent, aire i pols, cor i amor, paraula i poema.
Marc Freixas, 18 gener 2016
Ho som tot! Només hem de doblegar el temps i viatjar a través d'algun forat de cuc. El passat ja no
Marc Freixas, 18 gener 2016
Ho som tot! Només hem de doblegar el temps i viatjar a través d'algun forat de cuc. El passat ja no
existeix, el present és important i el futur ho serà més. Som univers! Tenim una ment privilegiada, tenim al noste abast una vida emocional per descobrir-ho tot.
Marc Freixas, 20 gener 2016
Marc Freixas, 20 gener 2016
Viure per escriure?
Escriure per viure?
Tan sols això, escriure,
fer paraules, posar-les a l'abast de tothom,
sense prejudicis ni cap por sense sentit,
i només amb el sentit comú del principi poètic,
la sensibilitat fonamentada en carrers diversos,
en versos diferents, agrupats com la bona gent,
en una plaça de qualsevol mercat,
a casa teva o a la meva... -si, tan sols això, escriure,
dir el què pensem quan escrivim en solitud,
donar-ho quan ho publiquem a peu de guerra,
a qualsevol escenari, sigui on sigui, ho reonec.
Com quan en Carles Rebassa m'ho va fer entendre,
i em va dir que publicava cada vegada que llegia en públic.
Vaig entendre, des d'aleshores, que no tot està perdut,
que encara queda molta vida per escriure, que visc,
que encara queda molta escriptura per viure,
que tot depèn de tot, i de tu, i de tu i de l'altra.
Som el què som perquè escrivim el què volem.
Marc Freixas, 21 gener 2016
Els ulls li brillaven
perquè deia que la bellesa
venia de les paraules imprecises.
I venia el poema nu
amb la predisposició inalterable.
Marc Freixas, 25 gener 2016
I potser, l'amor, sigui la medecina més preuada de l'ésser humà, però també, la que de tant en tant, sigui com un caramel que ens agrada, que amb excés ens pot ferir per dins, i ens pot matar a poc a poc, sense adonar-nos de res fins que ja és massa tard. Crec fermament en l'amor, però la consciència em diu que he d'aprendre a estimar de diverses maneres, i no només d'una sola manera. He d'aprendre a entendre que tot es transforma, i que les persones que més estimem, també les podem estimar i cuidar d'una manera nova i diferent. Potser això, amb una mica de sort, també farà possible una estimació llarga i eterna en el temps físic que vivim.
Marc Freixas, 27 gener 2016
És obvi que el temps és relatiu, que la vida és un camí llarg de pensaments diversos, i que la paraula forma part d'aquest paisatge, que, tanmateix, és atemporal. És del tot comprensible entendre que res és el què sembla, que les coses són com són perquè cada persona és com és, i que per més que ens entestem a tenir la raó amb allò que sovint afirmem, potser resulta que la raó és de tot un conjunt de moviments socials, que són el motor necessari d'allò que acabarà configurant la raó de tot el què afirmem com a camí llarg de vida. És obvi que la paraula, afirmativament, forma part d'aquest paisatge atemporal.
Marc Freixas, 28 gener 2016
No en sé el motiu exacte, però sempre tinc ganes d'escriure perquè vull escriure. Fins i tot quan no tinc res de nou per dir, també vull escriure, encara que sigui per escriure que no sé què puc escriure. De fet, aquest, és un plaer tant gran i tant immens, que mai em falta la gana per escriure pel simple fet d'escriure. No fa pas nosa escriure! És molt necessari escriure! No podria viure sense escriure! No sé pas què faria sense poder escriure! Quin plaer més gran i més immens i més necessari aquest d'escriure! Quina bogeria més maca aquesta d'escriure! No hi ha res comparable a escriure! Quines ganes que tinc d'escriure! I si algun dia he de morir, m'agradaria fer-ho escrivint. Mentrestant, viuré escrivint per viure amb tot el què m'envolta. Salut i escriptura!
Marc Freixas, 31 gener 2016
I la maduresa del temps, la gran maduresa dels anys! I els dies, la gran necessitat de madurar els poemes, de dir les paraules que recorden, de fer versos de les coses. La maduresa de crear la fàbrica més poètica i productiva!
Marc Freixas, 1 febrer 2016
Escriure per viure?
Tan sols això, escriure,
fer paraules, posar-les a l'abast de tothom,
sense prejudicis ni cap por sense sentit,
i només amb el sentit comú del principi poètic,
la sensibilitat fonamentada en carrers diversos,
en versos diferents, agrupats com la bona gent,
en una plaça de qualsevol mercat,
a casa teva o a la meva... -si, tan sols això, escriure,
dir el què pensem quan escrivim en solitud,
donar-ho quan ho publiquem a peu de guerra,
a qualsevol escenari, sigui on sigui, ho reonec.
Com quan en Carles Rebassa m'ho va fer entendre,
i em va dir que publicava cada vegada que llegia en públic.
Vaig entendre, des d'aleshores, que no tot està perdut,
que encara queda molta vida per escriure, que visc,
que encara queda molta escriptura per viure,
que tot depèn de tot, i de tu, i de tu i de l'altra.
Som el què som perquè escrivim el què volem.
Marc Freixas, 21 gener 2016
Els ulls li brillaven
perquè deia que la bellesa
venia de les paraules imprecises.
I venia el poema nu
amb la predisposició inalterable.
Marc Freixas, 25 gener 2016
I potser, l'amor, sigui la medecina més preuada de l'ésser humà, però també, la que de tant en tant, sigui com un caramel que ens agrada, que amb excés ens pot ferir per dins, i ens pot matar a poc a poc, sense adonar-nos de res fins que ja és massa tard. Crec fermament en l'amor, però la consciència em diu que he d'aprendre a estimar de diverses maneres, i no només d'una sola manera. He d'aprendre a entendre que tot es transforma, i que les persones que més estimem, també les podem estimar i cuidar d'una manera nova i diferent. Potser això, amb una mica de sort, també farà possible una estimació llarga i eterna en el temps físic que vivim.
Marc Freixas, 27 gener 2016
És obvi que el temps és relatiu, que la vida és un camí llarg de pensaments diversos, i que la paraula forma part d'aquest paisatge, que, tanmateix, és atemporal. És del tot comprensible entendre que res és el què sembla, que les coses són com són perquè cada persona és com és, i que per més que ens entestem a tenir la raó amb allò que sovint afirmem, potser resulta que la raó és de tot un conjunt de moviments socials, que són el motor necessari d'allò que acabarà configurant la raó de tot el què afirmem com a camí llarg de vida. És obvi que la paraula, afirmativament, forma part d'aquest paisatge atemporal.
Marc Freixas, 28 gener 2016
No en sé el motiu exacte, però sempre tinc ganes d'escriure perquè vull escriure. Fins i tot quan no tinc res de nou per dir, també vull escriure, encara que sigui per escriure que no sé què puc escriure. De fet, aquest, és un plaer tant gran i tant immens, que mai em falta la gana per escriure pel simple fet d'escriure. No fa pas nosa escriure! És molt necessari escriure! No podria viure sense escriure! No sé pas què faria sense poder escriure! Quin plaer més gran i més immens i més necessari aquest d'escriure! Quina bogeria més maca aquesta d'escriure! No hi ha res comparable a escriure! Quines ganes que tinc d'escriure! I si algun dia he de morir, m'agradaria fer-ho escrivint. Mentrestant, viuré escrivint per viure amb tot el què m'envolta. Salut i escriptura!
Marc Freixas, 31 gener 2016
I la maduresa del temps, la gran maduresa dels anys! I els dies, la gran necessitat de madurar els poemes, de dir les paraules que recorden, de fer versos de les coses. La maduresa de crear la fàbrica més poètica i productiva!
Marc Freixas, 1 febrer 2016
dijous, 7 de gener del 2016
Tots els últims poemes!
... i la tremolor de les paraules
i la cadència de cada poema
i la llengua d'or que llegim
i la literatura que estimem
i la bellesa de l'amor
i el País que som
i la vida que vivim
i el cor que batega
i la cultura resistint
i la cadència de cada poema
i la llengua d'or que llegim
i la literatura que estimem
i la bellesa de l'amor
i el País que som
i la vida que vivim
i el cor que batega
i la cultura resistint
Marc Freixas, 21 novembre 2015
Novetats a deshora! Dies que passen sense pena ni glòria, desfici de vida,
de gent que ja no riu, que només plora! Perquè? Doneu-me respostes, doneu-me raons, doneu-me de tot per entendre el no-res. Digueu-me que si, abandoneu-vos del no, respecteu el present, menystingueu les angúnies, enamoreu-vos del foc, de l'amor i el futur! Feu que el somni es faci real al País on viuen les ànimes productives!
Marc Freixas, 26 novembre 2015
Novetats a deshora! Dies que passen sense pena ni glòria, desfici de vida,
de gent que ja no riu, que només plora! Perquè? Doneu-me respostes, doneu-me raons, doneu-me de tot per entendre el no-res. Digueu-me que si, abandoneu-vos del no, respecteu el present, menystingueu les angúnies, enamoreu-vos del foc, de l'amor i el futur! Feu que el somni es faci real al País on viuen les ànimes productives!
Marc Freixas, 26 novembre 2015
Cau la pluja
i el Sol
i la malaurada democràcia.
Alcem el vol?
i el Sol
i la malaurada democràcia.
Alcem el vol?
Marc Freixas, 27 novembre 2015
La paraula, endinsa emocions que sentim per dins en el dia a dia de poemes,
que anem escrivint sense descans, sense fre, en aquest batec constant de vida, que no deixa adormir les nostres inquietuds. I som el foc i la cultura perquè som ardents per naturalesa. I som el desig i la llibertat i la raó i el tot.
La paraula, endinsa emocions que sentim per dins en el dia a dia de poemes,
que anem escrivint sense descans, sense fre, en aquest batec constant de vida, que no deixa adormir les nostres inquietuds. I som el foc i la cultura perquè som ardents per naturalesa. I som el desig i la llibertat i la raó i el tot.
Marc Freixas, 8 desembre 2015
I potser, la guitarra,
acompanyarà el futur que ha de venir
amb nous versos de carrer,
a plena llum del dia, a l'horitzó.
El vent, si cal,
serà la revolució del pensament,
la reflexió necessària pels nostres dies.
acompanyarà el futur que ha de venir
amb nous versos de carrer,
a plena llum del dia, a l'horitzó.
El vent, si cal,
serà la revolució del pensament,
la reflexió necessària pels nostres dies.
Marc Freixas, 10 desembre 2015
Tot està manipulat,
ja no queda res per manipular.
Som desordre d'un ordre establert.
Som el que no volen que siguem.
Som una educació fallida
intentant no defallir més,
i malgrat els intensos intents de lluita,
sembla que la lògica de les coses que lluitem,
mai tenen el premi de la veritable lògica
que ha de tenir la nostra dignitat humana.
Però deixarem les coses clares, i direm :
ja no queda res per manipular.
Som desordre d'un ordre establert.
Som el que no volen que siguem.
Som una educació fallida
intentant no defallir més,
i malgrat els intensos intents de lluita,
sembla que la lògica de les coses que lluitem,
mai tenen el premi de la veritable lògica
que ha de tenir la nostra dignitat humana.
Però deixarem les coses clares, i direm :
"Nosaltres, que som la gent que trepitja els carrers, no tenim por de la vostra absurda superioritat sense sentit, i us penseu que podeu fer i desfer jugant amb els nostres drets, i feu molta pena destrossant la llibertat de qui mereix sentir-se lliure a través d'una democràcia, que entre uns i altres, aneu fent malbé, com qui juga amb els sentiments per pura diversió. No ens feu cap mena de por, baixarem als carrers, farem la revolució autèntica que mereixem, i us farem fora a tots d'una punyetera vegada! No ens serviu... ja no ens serviu per a res! No us necessitem per a res!"
Marc Freixas, 14 desembre 2015
Marc Freixas, 14 desembre 2015
Cossos, que pel temps que fa que són vius,
estrenen, cada dia, equipatge nou de revolució.
Llàgrimes, que pel temps que fa que ploren,
miren, cada dia, paisatges i bellesa d'amagat,
respiren, encara, sense calma en plena vida,
i troben, en la lluita per sobreviure,
una desesperació sencera de mort,
una aniquiladora sensació d'inseguretat.
Occident, per voluntat pròpia, és molt lluny
de la brutalitat diària de les guerres.
Occident viu
en la bombolla perfecta del governant
que enganya descaradament al poble,
que ven la seva ànima a Orient
per fer-nos creure que és l'enemic.
Quanta ironia escampada
en aquesta absurda humanitat!
estrenen, cada dia, equipatge nou de revolució.
Llàgrimes, que pel temps que fa que ploren,
miren, cada dia, paisatges i bellesa d'amagat,
respiren, encara, sense calma en plena vida,
i troben, en la lluita per sobreviure,
una desesperació sencera de mort,
una aniquiladora sensació d'inseguretat.
Occident, per voluntat pròpia, és molt lluny
de la brutalitat diària de les guerres.
Occident viu
en la bombolla perfecta del governant
que enganya descaradament al poble,
que ven la seva ànima a Orient
per fer-nos creure que és l'enemic.
Quanta ironia escampada
en aquesta absurda humanitat!
Marc Freixas, 19 desembre 2015
El cos que m'acull
és ple de tendresa,
de sang de la sang dels fills,
d'amor del meu amor etern,
de la vida que em rodeja,
del record de les coses,
de tota la immensitat,
i de la senzillesa
que m'acompanya.
El cos és la família
d'una casa amable, intensa,
que protegeix tots els meus dies.
Entraves, efímera, sense por,
per l'escletxa eterna que porta el temps.
Ets la tendresa radical dels dies,
la crua essència de la veritat,
el batec persistent que et protegeix,
la bellesa infinita que abasteixes.
Entraves, efímera, discretament,
per la porta principal dels cossos.
Ets el cor que guia la lectura.
Només tu, poesia, que acaricies
totes les pàgines, així, efímera,
sense por, discretament.
La poesia és la veritable vida que ens rodeja per dins i per fora, i si voleu, és el somni que un dia en el futur esdevindrà la realitat que tant desitgeu. La poesia ho és tot. La poesia ho pot tot.
Marc Freixas, 2016
El cos que m'acull
és ple de tendresa,
de sang de la sang dels fills,
d'amor del meu amor etern,
de la vida que em rodeja,
del record de les coses,
de tota la immensitat,
i de la senzillesa
que m'acompanya.
El cos és la família
d'una casa amable, intensa,
que protegeix tots els meus dies.
Marc Freixas, 26 desembre 2015
Entraves, efímera, sense por,
per l'escletxa eterna que porta el temps.
Ets la tendresa radical dels dies,
la crua essència de la veritat,
el batec persistent que et protegeix,
la bellesa infinita que abasteixes.
Entraves, efímera, discretament,
per la porta principal dels cossos.
Ets el cor que guia la lectura.
Només tu, poesia, que acaricies
totes les pàgines, així, efímera,
sense por, discretament.
Marc Freixas, 1 gener 2016
La poesia és la veritable vida que ens rodeja per dins i per fora, i si voleu, és el somni que un dia en el futur esdevindrà la realitat que tant desitgeu. La poesia ho és tot. La poesia ho pot tot.
Marc Freixas, 2016
Hi ha poetes que em roben el cor.
Qui, de sang que em bull dels ulls,
commou amb llàgrimes
tot el plaer de llegir?
Quantes paraules
s'endinsen dins meu?
La fertilitat poètica
és imparable!
El desig,
irrenunciable!
Qui, de sang que em bull dels ulls,
commou amb llàgrimes
tot el plaer de llegir?
Quantes paraules
s'endinsen dins meu?
La fertilitat poètica
és imparable!
El desig,
irrenunciable!
Marc Freixas, 6 gener 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Dades personals
- versalliberat
- Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.