Un d'aquells poemes dividit en quatre parts... i ja fa uns quants anys!!

---avui és el primer dia de febrer del dos mil tretze---
... i avui la cosa va d'extravagàncies...--i de reserves, clar!!-


-Extravagància 1-

Estrafolaris moments fan cua rere la mirada encuriosida del mestre "enfadadíssim".

Un desgavell de rialles continuades amagades sota dels paràmetres dissimulats de les cares pesseteres.

Excavacions de paraules en les orquestres de violins i violes tocades amb amor.

Carregament de tendresa elevada al quadrat desmesurat i complicat del teu mètode poc eficient.

Estrafolaris moments fan un desgavell de rialles.

Excavacions de paraules en carregament de tendresa.

Extravagància 1 :

imaginació de color indesxifrable i indescriptible.

Final.


-Extravagància 2-

Tinc uns poemes escrits en forma d'esbossos;
són retalls de paraules,
composades a llibreta groga.

La llibreta groga té "moltíssimes" maneres de presentar-se al públic :

tímida, treu el somriure per ser observada,
i folla, s'enterboleix per precaució.

No vol ser trobada sola;
necessita companyia dolça i refrescant,
per trobar les idees conjuntades de per vida al seu costat.

Salta,
i balla al ritme d'unes músiques inspiradores;
canta,
i parla,
i somia eternament amb l'art que la fa viure en poesia.

El cel té a veure amb la llibreta ( i sempre groga!! ) perquè l'aire vol sentir-se a prop de les paraules.

Final.


-Extravagància 3-

Recordo crits sorgits de sota de les pedres :

crits de lluita per guanyar.

Xiula una cançó de protesta dins del cor :

Raimon al vent il·lumina els meus desitjos de llibertat.

Es mouen les imatges quan em surten estelades :

la pintura de les quatre barres,
i el contorn d'unes contrades.

I ara uns versos per l'Eduard Canimas ( en sóc un seguidor ) :

El meu filtre interior es torna dolç,
cada cop que m'escolto les cançons d'en Canimas;
tinc somnis impossibles al meu cos,
que passegen per amunt i per avall sense descans.

"Flipen" les meves orelles al seu compàs,
i fa que el meu cervell vulgui ballar sense parar;
com també tinc ganes de plorar,
quan comença per cantar les seves tristeses,...

Perquè a mi també se'm trenca,
se'm torna cec i fosc,
i també em pareix el caos de tan en quan.

Final.


-Última extravagància-

Trista et diu adéu per últim cop,...

Ara un ram de flors em cau del cel ploraner,
i em fa posar-li una cançó de comiat,...

I tu no ploris!!

Ja plora ella.

L'acidesa em parla del mal que sento jo per fer-te ser final,
perquè tu m'has fet encendre camins impossibles d'abstracció,
que, barrats per tenir-los tancats en les idees,
mai no haguessin pogut existir.

I sí!!

Que trista et diu adéu, però tu no ploris pas;
ja plora ella per ser última extravagància del meu fer,
en el meu dir impossible de les coses estranyes que brollen del meu pensament persistent.

Els meteorits rebenten el cel del meu únic cap;
cauen amb força,
i ratllen l'infinit de la bogeria.

Final.

( les extravagàncies ja formen una part de mi, que ara m'estimo amb força )

-------------------------------------------------------------------------------

Marc Freixas, poema publicat a relatsencatala.cat entre el divuit i el vint-i-tres de setembre de l'any dos mil quatre

... i a tots aquells que heu arribat fins aquí, ara toca dir-vos que encara teniu temps de reservar el nou poemari "Amor i Silenci" a través de l'apartat de micromecenatge de La Comarcal Edicions, aquí :

http://micromecenatge.lacomarcaledicions.com/productes/amor-i-silenci

-gràcies!!!!-