Avui, la quietud...

Avui, la quietud
és aquella calma preferida
de qualsevol nit que fa un silenci pur.
-no comptes ni els segons,
ni els minuts, ni el pas
de totes les hores nocturnes-
Només la necessitat d'escriure
m'acompanya en aquest trajecte fabulós de plaer...,
un plaer, que ben mirat,
és del tot necessari
en moments com els d'ara,
i que no m'atreveixo pas a dir que és obsessiu, ni molt menys!
Però avui, la quietud, com he dit abans,
és aquella calma preferida
de qualsevol nit que fa un silenci pur, i si fos per mi
em posaria a parlar de la profunditat dels sentiments,
o de la filosofia que s'esdevé
de quan pensem en les imatges
que apareixen en les fotografies, i els records
ens evoquen a debatre dolçament
d'aquelles ulleres que portàvem,
de si llavors teníem una graduació ben diferent a l'actual,
o de si aquelles camisetes i aquells pantalons
ara ja no es porten... -de la fila que féiem, vaja...
En fi, ja ho veus estimat lector,
em posaria a parlar d'aquestes coses,
i també de la forma que tenen les estrelles,
i del llum encès de l'habitació, des d'on t'escric,
i de la màgia inacabable de les paraules,
de perquè em ve tant de gust
de fer trontollar les normes establertes amb els versos lliures...,
de fer que si milions de vegades amb el cap enlaire
clamant al cel que mai hi haurà cap raó
per fer callar la veu dels que tenen coses a dir,
clamant com avui, en plena nit i en aquesta quietud,
que jo també estimaré per sempre
a tots aquells que em llegeixin de cor.
Perquè sé que tot tindrà sentit
només si vosaltres m'acompanyeu
en aquest trajecte fabulós de plaer...,
només si enteneu
que tinc la necessitat imperiosa d'escriure-ho tot.

Marc Freixas, a disset d'agost de dos mil tretze