Poesia/realitat

Per uns, la poesia
és aquella força
que desprèn la bellesa
en qualsevol carrer a plena llum.
Per altres, la poesia
és aquella crueltat
que desprèn la foscor
en qualsevol carrer sense vida.
Per tant, queda clar
que el fet d'escriure versos
no implica necessàriament
copsar només un camí de roses...,
queda clar, doncs,
que tot esdevé amb sentit
quan la precisió de la realitat que ens envolta
és posada en pràctica
a través de la necessitat de fer justícia.

Marc Freixas, poema del vint-i-vuit de setembre de dos mil tretze

Poema d'infants

Teniu nens i nenes :
el món és vostre.
No ploreu per un dia sense somriures.
Escolteu l'aigua del mar, del riu i de la pluja
i beveu-ne si teniu una set d'infant,
que això us farà feliços per sempre.
No marxeu del meu costat,
que en la distància us podré veure
i agafaré ben fort les vostres mans
mentre imagino un somni dolç per fer-vos riure.
Teniu petits amics :
l'amor és vostre.
Estimeu i jugueu per ser estimats,
però no ploreu per un dia sense somriures.
Si voleu, podeu cantar-me una cançó
amb les vostres veus dolcíssimes
i porteu-les al meu espai,
que prou falta li fa la innocència!
Tanqueu-me els ulls
amb mans delicades d'infant
i passegeu-les arreu del món sencer,
que de mans com les vostres
de ben segur no n'hi ha enlloc.

Marc Freixas, a vint-i-sis de setembre de dos mil tretze

Cantautors compromesos

Quan el so viatja per l'acord
se sent la melodia a flor de pell...,
i la vida es converteix en música
i la terra es protegeix amb notes.
Avui, el món que sempre he imaginat
s'omple de cançons plenes d'esperança
que sovint toquem just quan el so viatja
gaudint de cada tonada rebel
que fa vibrar-nos la pell.
Amb els ulls
toquem la bellesa necessària
que passeja per un passatge, i se'ns fa present
cada acord que sentim a flor de pell
en la música i amb totes les notes.
Perquè tot serà possible
cada cop que el so viatgi...,
i tot serà més nostre cada dia
perquè hi ha una part important de cantautors
que per sort pertanyen a la nostra identitat.

Marc Freixas, a vint-i-quatre de setembre de dos mil tretze

Orella morta

Volies parlar de receptes
i et van portar un plat de pastilles.
No van entendre
que desitjaves canviar el món
i que preferies un plat de sopa ben feta...,
i per no entendre,
no van voler escoltar
ni el teu entusiasme
ni la teva valentia.
No van parar l'orella, i semblava
que tots la tenien escapçada.
Diria
que la tenien tan escapçada
que fins i tot el gat -que ja és dir!-
ara ja s'atrevia
a menjar-los l'orella sencera.

Marc Freixas, a vint-i-un de setembre del dos mil tretze

Pensaments d'inspiració

Tinc el dibuix d'una imatge
per uns ulls ansiosos de veure la bellesa.
Hi ha moments
per a tots els espais que et vull fer en vers.
Tinc en la promesa un desig :
desig de fer possible una il·lusió
per poder viure en llibertat.
Tinc, malgrat tot,
el problema de conviure amb la tremenda angoixa
d'una timidesa que em posa difícil molt sovint
el fet de parlar davant dels altres
amb la tranquil·litat volguda, i tant és així, i per això,
que et faig saber a través de les paraules, que tinc
-malgrat tenir aquestes dèries indesitjables-
un poema que t'escric sense final, i que em serveix
per expressar sentiments molt ben guardats
que deixaré sense manies
a persones com tu,
a lectors infatigables,
a gent de prop i de lluny, i també
a possibles literatures casuals, d'aquelles
que creia que mai abastaria amb la mirada.
Desgranarem junts,
de mica en mica, però sense descans,
a tots i cadascun dels pensaments de la pròpia inspiració.
Tant és així, i per això,
que tinc tot el què tinc
i ja és molt!

Marc Freixas, a dinou de setembre de dos mil tretze

A cada cos

Tenim les mans
plenes de tendresa, i els peus
plens de petjades, i el cor
ple d'amor, i el cos
ple de llibertat... i la boca
plena de somriures, i la vida
plena de puresa, i per tant,
no ens cal fer mala cara
perquè és temps de regalar els ulls
a la bellesa d'algun quadre,
i és temps de dir paraules
que s'escriuen abraçades
a l'amor amb un pinzell.
Ara tot esdevé color, i tot
és un somni que haurem de fer
sense perdre ni un instant d'esperança...,
haurem de fer saber a tothom
que portarem la bellesa d'algun quadre
fins a trobar el paisatge somiat a cada cos.

Marc Freixas, a divuit de setembre de dos mil tretze

Com t'ho podria dir...

Com t'ho podria dir
per no caure en el parany
del mal terrible que ens fa de temps enllà!
Sense calze, i amb una sang
que no és cristiana, però que és ben catalana!
Reconeixerem el camí pla de la victòria,
tal volta
alliberada de les antigues batalles...,
tanmateix
m'allunyo per camins estables
de la pròpia coneixença poètica del carrer.

Marc Freixas, a disset de setembre de dos mil tretze