1

---ja podeu llegir aquest poema inèdit, sencer, amb pretensió de no sé què exactament, ni quan ni com, ni on, fet a mà al teclat, a cops d'immediatesa concentrada en moments d'inspiració que arriben sense cap ordre concret, només per plaer de fer-vos arribar allò que passa pel cap en un instant, amb ganes de donar-vos inquietuds certes o incertes... ves a saber!--si voleu i sempre que us vingui de gust, en podreu gaudir sense cap limitació de res---si us agrada el poema i el voleu llegir i compartir amb la vostra parròquia amical, cap problema, només que en digueu l'autoria n'estaré més que content, satisfet i ben servit-----no sé ni per quin motiu us he escrit tota aquesta "parrafada", diria que no ho havia fet mai abans d'una manera tan exagerada... en fi, no em venia de gust tallar les ales a totes aquestes coses que surten del més endins de mi, no m'ho tingueu en compte, preneu-vos-ho com una mena d'introducció poètica-----ara tampoc tinc clar del perquè he posat el número 1com a títol, a dalt, al comenḉament del poema, podria voler dir que és el principi d'un nou poemari inèdit....--ho anirem veient, o no!-----------

1
Els pulmons li feien el llit
a la teva cara trista
de promeses incompletes.
Et deien que dormissis sense angúnies,
que després dels disbarats del passat
ja arribaria la calma del present
i el benestar del futur... però no,
no hi havia res de tot això, només
una espurna de llàgrima morta als ulls
per fer veure que tot prenia sentit
perquè l'oxigen te l'havien robat
molt abans d'anar a dormir, i els pulmons
continuaven ferms fent-te el llit
només a la teva cara trista
i faltada d'esperança.
Tot és un joc
que haurem d'aprendre
per tal de no quedar-nos
sense una respiració que ens pertoca.

Marc Freixas, 26 febrer 2014