Queia la pedra de la teva boca
damunt la tarda aspra de dies incerts, i al mateix temps
rodolaves dins la llengua del món, i semblaves
una muntanya infinita de tristesa insuperable.
Malgrat tot, continues preciosa, pacient,
calmada i plena d'una dolça raó
per viure allò que et queda de llibertat, i saber
que el somni de la teva boca
és rodolar dins la llengua del món
amb el somriure etern i plàcid
i amb la tarda agradable de dies sorollosos i rebels
fent de la pedra que cau una mel que raja i es diu amor.
Marc Freixas, a quatre de setembre de dos mil tretze
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dades personals
- versalliberat
- Cosiu-me les ferides que encara passegen per les venes. Acaricieu el bon desig i permeteu-me un sospir sense angoixa mentre caminem plegats, tots units a paisatges on només s'hi entreveu aquella felicitat de victòria que desterra les tristeses dels vençuts i conquereix el futur de nosaltres per fer-nos arribar al cim més alt tocant el cel amb les mans i els ulls dins la terra. Cosiu-me i protegiu-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada